Miri cap on miri, veig això. Núvols amb el ventre ple d’una aigua que no sé on caurà. Un vent estrany, carregat de mals presagis. Unes muntanyes massa llunyanes. Unes vacances (també massa llunyanes) que encara semblen un miratge. Un telèfon que no sona, o que sona a deshora per deixar caure excuses que fan massa mal. Un correu que m’hauria de fer feliç (i que m’hi fa, però amb una lleugera pàtina d’enyorament i de tristesa gairebé gairebé inexplicables…). Una pàgina i una connexió que em fallen quan més em sembla que les necessito. Un buit… Un buit enorme, profund, amb les parets pintades de color de res i el fons farcit de paraules i de pensaments tan inútils com el forat dels donuts o les llesques dels extrems del pa de motlle. Un cansament increïble…
Només demano que la tempesta arribi d’una vegada i que descarregui, que s’ho endugui tot avall, que ompli el buit, que esborri el cansament, que pinti somriures, que desfaci tristeses, que s’empassi enyoraments, que escampi desig, que adobi passions, que trinxi malsons, que ofegui els oblits, que desencalli la mandra, que justifiqui un crit…
[@more@]
Saps què? Les puntes dels pans de bimbo sí que són útils, perquè sinó, les altres llesques, se secarien, i ja no estarien tan bones ni tan tovetes… Així que pensa que tots els pensaments ens serveixen per alguna cosa, fins i tot per arribar a pensar que seria millor tenir-ne de diferents…
Un petó.
pd. Si tens por a les tempestes el que has de fer és trucar algú que et vingui a fer companyia, i que no hagi d’agafar un avió per fer-ho, ejem. Guapa!
Ai, Isnel, que no sé què passa, però el cas és que estic fent una ullada i m’estic trobant un ambient un poc trist, amb molts matissos del gris… No voldria ser mal interpretat, i menys encara per tu, Isnel, però m’agradaria revindicar el gris, que també és un color, pobret meu, i la tristesa, que també és un sentiment: precisament, el que més ens ajuda a valorar les alegries.
Un beset gris perla, com la perla que tu ets.
Ja saps Isnel el que diu la dita, despres de la tempesta ve la calma. Espero que aquesta tempesta, com totes les d’estiu, deixi l’aigua que hagi de deixar (ja saps que teniu sequera i de tant en tant un ruixat tambe va be). Quan els nuvols passin, avui, dema, qui sap si dema passat, veuras com potser nomes ha estat un xic de plogim. Tot seguit, el sol torna a brillar i el somriure apareix de nou.
A vegades la pluja, amb la justa mesura, tambe conve. Sino tot seria massa facil no?
Les puntes de pa de motlle, torradetes però mirant que no es cremin, amb oli d’oliva verjo i un puntet de sal són el millor molts matins… Cruixents, mmmmm
Igual ara ja ha arribat la tempesta, l’aigua; els cossiols s’han regat sols i tu t’hi has deixat banyar.
Igual això ja ha passat i t’has posat roba eixuta, has pres alguna cosa agradable i dorms al llit, feliç i confiada, somiant que nedes.
😀
Hauries d’haver vist la tempesta que he vist jo aquesta nit! S’ho ha endut tot i ha desfet totes les tristeses que penjaven del balcó. I ara sacaba de desperatr un dia que sembla que ens n’hàgim d’anar tots corrents a collir bolets amb el paravents i el passamuntanyes posats. Però mira, si va bé per desencallar mandres i justificar crits, a mi també m’està bé. Has dormit bé, Isnel?
Has dit «caçar cargols», Isnel? Quina gràcia! Amb arc i fletxes? Amb parany? I… com ho fas? T’esperes amagada sota una fulla de col i, quan passa un cargol tot corrent, l’enxampes? 😉
(No em faces molt de cas, Isnel, que m’acabe d’alçar i encara no m’he despertat… i no recorde on vaig deixar anit la neurona… a veure si està dins d’aquesta botella de cava…)
que ploguiiii! que plogui moooolt i fort! amb trons! amb llampecs! siiii! però… una cosa… podria ploure demà? és que… aquesta nit marxo de concert (vols venir? hi estàs convidadíssima!) i… ju…. demàaaa!!!! que plogui demàaaaa!! i demà passat, i l’altre, i l’altre… però aquesta nit nooo, si us plauuuu! En fi… ben mirat, si plou… ja trobarem un bon refugi on poder escalfar-nos un xic! 🙂 Una súper abraçadaaaaa guapaaaaa!