Se m’han extraviat els sons (i els sorolls, i les veus…). Se’m van quedar diumenge a dins del mar. Quan em vaig submergir, els tenia tots. Quan vaig treure el cap de l’aigua, ja no n’hi havia ni un. De cop, havien emmudit les ones. I els nens que xisclaven al meu costat. I les dones que parlaven una mica més enllà. Dins del meu cervell hi havia un silenci absolut. Els nois de la Creu Roja, allà mateix a la platja, no van saber què fer davant del meu desconcert i la meva por. Tornant cap a casa, no sentia el motor del cotxe, ni la ràdio, ni el vent…
Fa tres dies que se m’han extraviat els sons, i el món, de cop, ha agafat una dimensió diferent. Deixant de banda la tragèdia de no sentir-hi gairebé gens (i el risc que això suposa) i deixant molt clar que la sordesa és una mancança sensorial terrible, avui els carrers eren com un mar increïblement encalmat. Avui he sabut què volen dir quan ens parlen de "pacificar el trànsit". Només amb la reducció del soroll dels motors dels vehicles, el món agafa un caire molt més humanitzat. I fins i tot el temps sembla que no corri tant de pressa. Amb una mica menys de soroll, tot sembla d’una amabilitat exquisida.
Però quan tot això em passi (que desitjo que sigui ben aviat), tinc una llista de persones (l’estanquera, el cambrer del bar on esmorzo, el veí del costat de casa, la dona de la benzinera, la meva mare, la caixera del súper, la carnissera…) a les que hauré de demanar que em repeteixin el que m’han dit aquests dies. Com que no he explicat res del que em passa a gairebé ningú, es deuen pensar que m’he trastocat: en lloc d’escoltar, com faig gairebé sempre, només parlo i parlo i parlo… Sí, vés, què haig de fer si la meva veu (llunyana, això sí, com tancada en una capsa de galetes d’aquelles de llauna, i estranya, diferent…) és l’únic so que sento…
[@more@]
uala! sóc la prime!
només som conscients de tot el que som capaços de fer amb el nostre cos quan ens falta una part, de manera temporal o permanent… no sé si la teua sordesa és autèntica o metafòrica (glups, quina sensació… no?) de totes maneres espere que tornes a estar tota tu el més aviat possible i mentrestant, gaudeix del silenci si no et provoca neguit (és que a mi sí… ho reconec…)
Jo també desitj que això et passi aviat.
I que trobis silencis d’alguna altra manera més dolça… 😉
I et va passar de sobte?
Molt sovint som conscients d’aquestes coses quan ens passa a nosaltres. És com quan una dona embarassades s’adona que el carrer és ple de dones embarassades.
Ostres, Isnel, quina cosa més estranya!
Però, com diu la Nimue, gaudeix del silenci, que és una cosa ben bona: pensa en la quantitat de destrellats que t’has estalviat escoltar, de moment!
Besets, Isnel, espere que et millores aviat!
qué se t’han extraviat els sons???
doncs deuen ser tots a casa meva…
no sé com desconnectar del soroll que provoquen 9 adolescents i una nena que els supera a tots… guitarres, bongos, cançons, pel.lícules, música, crits, rialles, secrets, tele, rentadores, cisternes de banys, clincs de microones, telèfons, corredisses per tota la casa…
aaaiisssss, isnel, en aquest moment t’envejo.
a mi els únics «sons» que se m’han extraviat són els de dormir….
espero recuperar-los a l’agost
una abraçada
i que no sigui res
ja en gaudeixo, ja..
ara se m’escapa el riure perquè m’he hagut de posar sèria amb ells. Fa una hora que els he enviat a dormir i encara sentia rialles i corredisses des de l’habitació dels nois a les de les noies. M’ha fet recordar vells temps…
(a veure si acabo la feina i puc anar a dormir, que demà no hi ha qui els/ens aixequi)
cuida’t isnel
bona nit
Això vol dir que la teua vida no tindrà banda sonora per uns dies?
Diuen que els estels tenen la seva pròpia música, potser tu que ara no sens els sons habituals seràs capaç de sentir amb més nitidesa la seva melodia…
Espero que et recuperis aviat, perquè el silenci (al igual que la solitud) és la millor medicina quan és buscat i desitjat i la pitjor de les malalties quan el tenim en contra de la nostra voluntat.
La mancança de qualsevol sentit és terrible… sort que tot ja ha tornat a la normalitat!
Quina sensació més estranya Isnel!!!!!!
Bé, diuen que quan ens falta un dels sentits tendim a desenvolupar més els altres…
Aprofitar doncs per afinar l’olfacte, el gust, ummmmm de la fruita i els menjars d’estiu!!!!
O de la vista… veient «els cossos danone» de la platjeta!!!!
Re… a cuidar-se i ànims! Que segur que quan tornes a sentir ja ni te’n recordes de tot aquest calvari!
😉
Benvinguda de nou a aquest món sorollós nostre. Tot i que, de tant en tant, enyorem la tranquil·litat del silenci, una cosa és buscar-lo i una altra és que se t’imposi contra la teva voluntat, oi?