Em dic Guix i vaig néixer fa unes poques setmanes al sofà de la Isnel. La meva mare era la primera vegada que tenia gatets i semblava que no sabia ben bé on posar-se per parir-me. I mira que la Isnel li havia preparat de tot: paneres tancades (amb forma de caseta) i paneres obertes; una capsa de cartró folrada de tovalloles velles; uns quants diaris rebregats al racó més fosc de la cuina; una manta al costat de la llar… Però ella va triar el sofà. Ui, la Isnel, quan ho va veure…
D’aquí a uns quants dies, me’n vaig a casa del Lloro, que és el que m’ha batejat amb aquest nom tan curt i tan sonor: guiiiiiiiix. Sona bé. No sé ben bé qui és, aquest Lloro, però la Isnel em diu que hi estaré de conya, a casa seva. I jo me la crec. M’ho deia ahir a la tarda, quan, enrabiada, no parava de cridar i de rebotir coses cap aquí i cap allà: "La mare que els va parir, la mare que els va parir.." Primer em pensava que ens cridava a nosaltres, als meus germans i a mi, perquè ens ha agafat per xisclar molt i em penso que no la deixem concentrar en alguna cosa que està fent a l’ordinador, que s’hi passa molta estona. Però després ja vaig veure que no, que no anava per nosaltres. Em penso que estava enfadada amb els amos de dos gossos petits que havia vist al matí ran de carretera, quan anava a la platja, caminant molt juntets i amb un pam de llengua fora. Es veu que va trucar a no sé on perquè els anessin a recollir (amb l’ajuntament d’aquell poble, em penso que va parlar), però, tornant de la platja, ja en va veure un estès enmig d’un bassal de sang amb el cap obert i envoltat de mosques. L’altre no era enlloc. Potser, espantat, corria pels camps. O potser també era mort una mica més enllà.
Ahir a la tarda, li vaig sentir dir coses molt gruixudes, a la Isnel: "A ells sí que els deixaria a la carretera, jo, però penjats pels collons de l’arbre més alt, que sàpiguen què és que t’abandonin així, sota el sol de l’estiu, envoltat de perills, amb set, amb gana, amb por… Au, home!". I no la treies d’aquí.
Diu que sembla mentida que hi hagi qui es gasta diners per complaure els fills (ella diu que solen ser regals d’aniversari o de final de curs) sabent que, poques setmanes més tard, faran el que fan perquè els fan nosa per anar-se’n de vacances. Diran una mentida als fills (Ai, fill meu, sí que em sap greu, però en Tal i en Qual s’han escapat…) i apa, de vacances, que són quatre dies! Ella diu que li agradaria enxanpar-ne algun al moment d’obrir la porta del cotxe per fer fora la bèstia. Diu que deuen fer una cara de fills de puta que espanta la Terra…
[@more@]
quanta tendresa, que amaguen un ulls…
Efectivament, Guix, així deu ser… ben al contrari que la teva. Ooooohh !!
Que et vagi molt bé a la casa del Lloro.
Bon dia Guix!!!!
L’Isnel té tota la raó!!! Molta gent a l’estiu no té cap mena d’escrupols, pensen en els animals com a objectes… si almenys tinguessin la decència de deixar-los o donar-los a algú…
Quina sort Guix, que tens de viure a ca l’Isnel… i aviat a cal Lloro!!
😉
ai, guixet, guixet, però que rebonic que eres!!!!
no et poses trist per allò dels gossets, que a tu no et passarà mai i et cuidaran i t’estimaran molt.
Aquesta gentola ja s’ho trobaran, ja…
Quina cosa més bonica 🙂
Al meu barri apareixen molt sovint gossos abandonats amb un aspecte lamentable, i també em poso de molt mala llet com tu. És gastar paraules, perquè la gent és així de cretina i tanmateix no hi ha una legislació prou forta per detenir-ho, de manera que els animals sempre tenen totes les de perdre.
La Isnel té molta raó, Guix, maco. I quan les bones persones (com la Isnel) duien això que has sentit de «la mare que els va parir!», mai no parlen d’animalons com tu, ni de bèsties grosses o petites, no, no. Sempre, sempre, parlen de persones, perquè algunes (no totes, eh!) són d’allò més bèstia.
Tens molta sort d’estar ben cuidadet, Guix, i estic segura que el Lloro també et cuidarà bé, com si fossis fill seu, igual, igual. Ui, el Lloro! Si veiessis la il·lusió que porta al damunt, preparant-ho tot per quan arribis a casa seva! I has de saber que casa seva és un vaixell com els d’abans, on es navega molt lentament i s’hi pren la fresca dada vespre. I s’hi poden mirar les estrelles…
Mireu-lo, mireu-loooooooooooo!!!
Aiiiiiiiiiiiiiiiii, que és guapo, el Guiiiiiiiiiiix!!! Ho veieu, quins ullassos que tééééééé??? I quina cara d’espavilat, encuriosit i bona personaaaaaaaaa??? Aiiiiiiiiiiiiiiiii, que li fregaré el nassarró amb l’ala i es quedarà adormidet, adormideeeeeeeeeeeeet!!!
Ho saps, Guix, que ja t’he fet uns peüüücs??? Quatre, sí, és claaaaaar, un per cada peueeeeeeet!!! Són calats i fets amb fil perlééééééé!!! M’han quedat més monuuuuuus!!! I ara ja t’he començat una bufanda per a l’hiveeeeern, i després et faré una gorra amb dos foradets perquè no se t’esclafin les orelleteeeeeeees!!!
Macuuuuuuuuuuuuuuuuuuu!!!
Aaaiiiiiiiiiii, quina il·lusió!!! Trastooooooooooo, que no veus el teu nebodeeeeeeeet??? Que no veus quina monadaaaaaaaaa???… Va, dona… No et posis gelosa, ara… Però si tu ja ho saps, que ets la gata de la meva vidaaaaaaaaaa… Això altre és com tenir un filleeeeeeet… Miraaa’l, miraaaa’l… Aaaaiiii…!!! Que algú em porti un pitet, sisplau, que em cau la bavaaaaaaaa!!!… Ai que em cau, ai que em cauuuuuuuuuuuuuuu!!!
Ostres Isnel! Perdó, abans t’he apostrofat el teu nom… Encara tinc dubtes amb els apostrofs… a aquestes alçades, i desprès de que em guanyo la vida escribint… 😕
Isnel, maca: Jo també els penjaria pels collons a dalt de l’arbre més alt, a aquesta gentussa. Em penso que ja ho vaig dir, això mateix, el dia que parlaves dels qui cremen boscos. I és que tot el que sigui acabar amb la vida d’aquest planeta em posa furiós. Acabar amb tota la vida. Vull dir des de cremar un bosc o abandonar un gos a fer un atemptat o muntar l’atemptat més hipòcrita i més desastrós com una guerra.
Sí que els penjaria pels collons a la branca més robusta de l’arbre més alt, sí. I, per arrodonir-ho, els muntaria una foguera a sota. Perquè quedessin ben rostidets. Al punt. Al dente.
Després, apagaria la foguera ben apagada.
Tens tota la rao isnel. No ho hagues dit millor. Apa i llarga vida al guix!!!
A veure quan li doneu una pissarra al guix perque no estigui sol !!!
Sí !!
Que segur que ben aviat li vindran ganes de guixar-hi… ;D
quines ganes d’acariciar-lo que tinc !
segur que estarà ben mimat 🙂
realment és un gat la mar de bonic aquest Guix.. i té una sort immensa: primer neix en la comoditat d’un sofà (que per cert, isnel, com va acabar?), després descobreix que s’està a casa de l’isnel, i encara li donen l’alegria que anirà amb en lloro.. uf! felicitats maco.. i una abraçada a l’isnel
Doncs és estrany, aqui fa temps que no en trobem cap i també sol ser habitual. Jo us recomano un llibre fantàstic que arriba al cor i va sobre aquest tema: La nit de les dues centes mil llunes.
Ja saps, Isnel què opino sobre aquest tema. Però saps el pitjor, que no m’estranyaria que algun d’aquests degenerats sigui repetidor.
És com una plaga. Jo també els penjaria així com dius, Isnel, un dia t’explicaré com vaig trobar el meu Zart… Abraçades al Guix
😉
T’ha tocat la loteria, amb el Lloro, Guix. No saps pas la sort que tens…
A part d’assegurar un parell de finestres i de veure com se’m desfullaven les poques roses que em quedaven a la terrassa, sí, tot bé. gràcies, Isnel, per preocupar-ten, però ja hi estem tan acostumats que quan no en fa la trobem a faltar.
Iniiiiiiiiiiiiiiiiiiiiiiiiiiiiiiiiiiiiiiiiiiiiiiiiiiit!!!
No ho hauràs pas dit amb segones, això que has dit, oiiiiiiiiiiiiiiiiiiiiiiiiiiiiiiiiiiiiii???
Ostres, feia temps que no hi entrava, al teu bloc, Nel. Veig que continues amb els gats i les més-o-menys-xafarderies-del món-que-t’envolta. En fi, besos i salutacions des de la Catalunya Sud 😉