Hi havia una vegada dos nens que eren amics. Un d’ells tenia nou anys i l’altre, onze. Eren d’un poble d’Alacant i, el dia de la festa major, van anar a donar un volt plegats. Al cap d’una estona, van seure en unes cadires a la plaça, tot esperant que comencés un espectacle d’animació. No se sap si perquè l’espera era massa llarga, si perquè en el fons no eren tan amics com deien o si perquè el món està fet ben malbé, el cas és que es van començar a barallar: Treu els peus de la meva cadira, va dir el de nou anys. Els trauré si vull, va dir l’altre. I potser uns anys enrere no hauria passat res. O, com a molt, un cop de puny. O una estirada de cabells. Però aquesta vegada va ser diferent: el nen de nou anys es va treure de la butxaca una navalla que acabava de guanyar en una parada de tir i la va clavar a l’abdomen del nen més gran, a una misèria de centímetres del seu fetge.
Mai no m’han agradat els contes de por. Tinc la mania de buscar-hi els perquès i aleshores la por esdevé pànic.
[@more@]
La cosa está muy malita. Si a un grup de la Guardia Civil no els fan res per matar a hòsties a un paio a la porta del Cuartel, quin exemple s’està donant als nanos? Ara bé. Què feia aquell nano sense els pares a la parada de tir? A quin firaire se li acudeix donar-li un ganivet de premi a un nen de 9 anys?
Em fa molta por saber que aquest jovent que puja dirigirà el món un dia o altre.
Ja fa temps, molt de temps, que els mestres (sobretot els professors d’institut) van començar a advertir que el que està passant a les aules és molt gros. Continuen advertint-t’ho, molts d’ells des de casa perquè ja arrosseguen una depressió monumental. La resposta de la societat va ser, i és, la indiferència. I ho pagarem molt car. Ja ho estem pagant molt car…
És un autèntica aberració tot plegat, però no té res a veure amb una generació o altre. Això sempre ha existit. Té més a veure en com són alguns o altres. De fet, les generacions dels nostres avis eren molt més salvatges. Jugaven a tirar-se rocs entre colles, muntaven guerres civils, tortures, afusellaments, no hi havia divorci, les dones no podien votar… Amb això vull dir que, a cada nova generació, es van corregint les violències de la generació anterior i no a la inversa. Aquestes coses passen i seguiran passant perquè és molt complexe controlar-la tota, la violència. Més educació i més lleis són un bon sistema per anar erradicant-la. Poc a poc, poc a poc.
…i si li haguessin donat de premi un arma de foc, tindríem un Bowling for Columbine.
A mi no em deixaven mai agafar ganivets, ni mistos, ni tassons de vidre…
La meva teoria:
Això és culpa de l’empobriment del vocabulari.
Cada cop s´utilitzen menys paraules, menys matitzos, es va del blanc al negre, el cervell es fa petit.
S´ha perdut la capacitat de relativitzar, de percebre les diferències, de veure la gradació de les coses. No és possible elaborar solucions complexes, és el món del tot o res, de la rendició del raciocini, de la victòria dels impulsos primaris. J.V Foix ha mort, viva Operación Triumfo!!!
Realment acollonant. Fa temps que vaig dir que la societat encara està per civilitzar. Falta encara un camí molt llarg, però actualment crec que estem en un periode de clar retrocés en el respecte pel veí. Encara que en temps passats fessin guerres civils, es tiressin pedres al cap… el que vulgueu, però si la cosa no millora tornarem a aquest punt. Sobretot ja no per culpa de l’educació dels nens o dels pares, sinó per gent com aquell Bush o Aznar o Bin Laden o com molt d’altres.
Quanta raó te, en Tristany!
Marededéu, quanta raó!
S’ha d’estar a alerta contra els homes malvats, si, i per mantenir els mecanismes de justicia implantats. Aquí encara els podem fotre fora a cop d’urna. Ja és alguna cosa. Jo sóc optimista, que és l’única manera de tenir idees creatives per superar la mediocritat.
Ostres, quina història, tu. No és de por, si no de terror. Per això no m’ agrada gaire anar a les festes majors a partir de certes hores. Sense anar més lluny, la nit de dimarts-dimecres, vem estar tota la meva colla a la festa major de Sitges, tota la nit. I de ben poc que no ens liem tots a bofetades amb un altre grup, el qual, precisament, era qui ens havia convidat. Però és que tots els d’ aquell grup anaven borratxos com una cuba, n’ hi havia algun que volia aprofitar-se de més d’ una noia… i ja tens servit el plat. Perquè a més, la majoria de les noies del meu grup tenien al voltant de setze anys i anaven més cremades que un dimoni. I els de l’ altre grup eren gent de vint anys en amunt… Ja he promés que mai més sortiria de festa amb gent menor de divuit anys… Quina nit vam passar, déu meu…
Quan era petit els nens de dos barris diferents i rivals ens esbatussàvem dia sí dia també a cops de roc, i alguna vegada algú va acabar a cal metge a cosirse la cella. Però no vaig veure mai cap navalla. Mai. ni cap ganivet. Eren lluites netes, de cara, sense odi. o potser a mi m’ho semblava i m’ho sembla ara. Això que està passant actualment és una altra història. Com diu l’acollida, alguna cosa grossa està passant a les aules. I al carrer, i a les famílies, i a la societat en general. I tampoc sé on anirem a parar. un petit gran post per a una muntanya de reflexions, Isnel.
Quina història més trista , més que de por trista no ho entenc , no ho entenc .
Jo una cosa la tinc clara. Molta part de culpa és nostra. Tenim el que ens mereixem per acceptar-ho tal i com ve. Però també crec que aquestes reflexions, les de tots nosaltres, són l’indici de que hi ha molta gent que les vol canviar. I això és bo. Més tard o més aviat reaccionarem. Està clar que estem perdent una manera de viure molt nostra, molt antiga i agradable per tranquila, però també era dura i pobre. Ara estem en un moment de transició. Només de nosaltres i de la nostra actitut depèn que passem d’una situació idiota (massa feina, poc temps per a nosaltres i els nostres, poc poder adquisitiu, frustració generalitzada, violència…) a una situació millor. El món és com és per el que fem, no se l’han inventat el marcianitus.
Molts pares (abans que els nanos, els pares) han oblidat què és l’autoritat. Així van les coses…
Però… a question: aquest és el conte? ostres la por no la hi veig eh… més aviat jo li veig violència infantil (potser això és la por, oi?), provocada segurament per una imitació d’algú no tan infantil, i hi veig odi (tan joves collons…), i males paraules… però no tractis de buscar-li un perquè doncs segur que t’enfiles per una muntanya de qüestions, d’arguments, de teories, d’explicacions complexes, que no et duran enlloc, perquè el «problema» ve de molt lluny (n’estic seguríssima) i són TANTS els culpables de coses com aquestes que fora inútil provar d’enxampar-los i torturar-los, i engarxorar-los fins que es podríssin de pena i fàstic. Ui… crec que ara m’he passat… però és que aquests temes em sulfuren!
El que té de terrible la por, Isnel, és que no respon a cap mena de lògica. No és previsible i, en conseqüència, no ens en podem protegir. Tant és que parlem d’un nen amb una navalla o d’un fanàtic amb una motxilla. Tanmateix, no estic d’acord amb algunes de les afirmacions que he llegit als comentaris. El recurs de l’ «anem a pitjor» és tan vell com l’ésser humà i, si fos cert, ja faria segles que hauríem fet un pet com una gla. Per altra banda, el jovent no està perdut, ni de bon tros. Sóc educador i treballo amb adolescents (i preadolescents i postadolescents) i, caram, hi ha esperança. Si tan sols els poguéssim ensenyar que la lògica del món actual no és inevitable!
no sé si és real o no, però tal com està la gent avui en dia no m’estranyaria gens
Crec que ha existit violència i persones violentes -a vegades des de la infància- sempre, i sovint més que no pas ara, només cal llegir una mica, la literatura mostra exemples tràgics, dramàtics, incòmodes… molt més que no pas els llibres d’història. El que ha canviat és la sensibilitat, afortunadament, abans la violència, en certa manera, es potenciava: militarisme, els homes i els nois havien de ser valents i arrauxats, patriotisme mal entès, coses així. El que passa és que avui ens creiem massa allò de que tothom és bo i la societat el malmet, per això costa tant reprimir conductes violentes o incíviques, està ‘mal vist’. No crec en culpes, ni de l’educació -mai ha estat tan pacifista com ara- ni de la societat, crec que som força tribals i misteriosos, els éssers humans i també que tothom no és sempre igual, al llarg de la vida.
Hauríem de parlar amb aquest firaire que ha permès que en la seva parada un nen s’endugués una navalla com a premi.
Si tota la canalla puja com aquest nano, que totpoderós ens agafi confessats.