Si s’acostés un Rita o un Katrina i les autoritats m’aconsellessin abandonar casa meva, no sé pas què faria. La raó em diu que hauria de tancar portes i finestres, deixar un disbarat de menjar i aigua per als gats, recomanar-los que es mantinguin junts passi el que passi, agafar els documents, una mica de roba, el necesser, quatre entrepans, una farmaciola bàsica, algun llibre, algun secret, una llibreta i un llapis, tancar el pas de l’aigua, de la llum i del gas, potser guardar les coses més delicades a la planta de dalt, abaixar persianes i tocar el dos més de pressa que el vent.
Això m’ho diu la raó. El cor, en canvi, m’aconsella que faci ben bé el mateix, però amb mi a dins de casa.
I, mentrestant, la boira d’aquest matí m’aïlla dels huracans i de les tempestes tropicals, de les pors i dels silencis, dels consells de les autoritats i dels embussos de les carreteres. La boira, aquest matí, m’ho distorsiona tot: els pensaments raonats i els actes lògics. L’única cosa que em deixa intacta és el dictat del cor: jo em quedaria (em quedo) a casa.
[@more@]
Quan estàs entre l’espasa i la paret, has de decidir en dècimes de segons (en el meu cas, van ser les flames que amenaçaven engolir el bosc i la casa on ens trobàvem) i jo vaig decidir sortir corrent, únicament amb el meu fill en braços… El dictat va ésser estrany, un estrany equilibri entre el cor i el cap…
Aquests dies hi he pensat, i realment no sabria que fer en un cas d’aquests. Però crec que, com tots solem tenir una certa tendència a pensar que les desgràcies sempre els passen als altres (vegeu-ho estadísticament, són més i per tant en tenen més possibilitats), confiaria a tenir la sort que l’huracà girés cua just al davant de la porta de casa (talment com si el setè de cavalleria, a l’últim instant de la pel·lícula, em lliurés dels «dolents»).
Vull dir que crec que, fins l’últim moment, em costaria molt marxar. Amb la salvetat és clar, que es trobis com explica bitxo, entre l’espasa i la paret. En aquest moment suposo que cor i raó es posen súbitament d’acord per prendre la decisió que toca.
uf.. són d’aquelles coses que mai pots acabar de decidir fins que no t’hi trobes, en el moment on aquestes batalles entre el cor i la raó semblen eternes i duren només uns segons, aquells que ens acaben salvant..
(ostres bitxo, quina angoixa..)
Jo, si fos tu, tocaria el dos més de pressa que corrent. Jo, en el meu cas, em quedaria. Només pel fet de tenir una àncora que t’estira més que tots els secrets junts.
Posats en el cas de la gent de Houston jo em penso que em quedaria a casa perquè estic veient les cues de els autopistes ara mateix i mesgarrifa pensar que l’huracà et pot atrapar aquí al mig. Sempre tenim la falsa sensació de que a casa estem a recés. de totes maneres jo que visc a davant del mar potser m’allunyaria una mica però no gaire. És una qüestió dificíl.
jo, com n’Aina, no sé com reaccionaria fins que no m’hi trobàs. He arribat a reaccionar de maneres que jo mateixa no esperava, de vegades…
Si te’n vas, d’alguna manera, caldria dir adéu. Dir adéu a les coses és estrany: posar-se dret, i dir adéu a les fotos, als àlbums de fotos antigues, al llit del germà o la germana, a l’espill del lavabo. Dir adéu a la taula del menjador, dir adéu al grapat de llibres que t’estimes (no pots anar carregat, un llapis i una llibreta, o ni això, per a què?). Al final ixes de casa amb el que portes posat, i dius adéu a la cuina, mires què tens a la butxaca, un últim cop d’ull a les finestres que tant et feien somiar (sort que la teua parella ve amb tu), i això: adéu. Exactament pilles el que vol dir esta paraula: a déu.
M.
Vaja…
Jo m’he passat els últims dos dies pensant en el mateix… Si avisessin que arriba un tornado a la ciutat on visc se el que faria:
1. Trucar al meu xicot
2. Trucar a casa els meus pares
3. Arribar-me fins al pis, fer una maleta amb una mica de roba (nomès roba i prou, el que arreplegués) i quatre galetes
4. Agafar el cotxe i marxar volant per camins secundaris a on em portes la logica (o a on recomanessin). Si no pogues conduir me’n aniria a peu… a on calgués, jo motxila i galetes (qui diu galetes diu llaunes de tonyina) i si pogues ser amb el meu xicot…
Son les 4 coses que faria!!!! Però se’m posa la pell de gallina de pensar-hi! 🙁
Bona tarda Isnel,
crec que tocaria el dos,
potser l’únic que m’enduria seria
aquest estúpid aparell anomenat: telèfon
per a trucar a familiars, amics, … i saber-ne
d’ells, saber-los bé, …
( i em maleiria per no haver posat saldo!)
no ho sé, … la veritat és que em fa molta por i deu fer molta por preveure que passarà una catàstrofe i estar-la visquen …
Si estiguéssim a un lloc com a nova orleans, amb l’amenaça de quedar fins al coll d’aigua, amb tot de malalties i virus pululant per l’ambient… tocaria marxar, no?
Com tu dius, tancar la casa a pany i forrellat… i resar de trobar-ho tot a la tornada.
La reconstrucció del dia a dia a la ciutat seria una altra etapa molt dura. Sempre hi haurà un abans i un després, aquestes coses calen ben endins.
no és gens fàcil, gens. els pares d’una companya vivien a nova orleans. i aquesta vegada, es van quedar. una setmana després van poder contactar amb la família. continuen tenint casa, ells han tingut sort (a veure què fa el rita, però), però per a què vols una casa si tens tot el món esfondrat al voltant? és molt dur.
la meva àvia m’explicava que, quan la guerra, al començament sempre anaven al refugi quan hi havia la sirena de bombes, però que al final van decidir quedar-se a casa, i si hi queia una bomba, moririen tots junts. és esgarrifós, no? preval això abans que salvar-se i trobar-se després, potser, sense casa? no ho sé, no ho sé.
la meva àvia també deia una altra cosa: que mai no t’hi hagis de trobar. tant de bo.
Ostres, jo també em quedaria a dins de casa… Ais, sí… No sé, no podria marxar!!! 😛
Sempre hi han els que fan el viatge invers, cap al centre de la ‘desgràcia’; periodistes, bombers, equips de salvament … I els que fugirien, segurament, encara que només fos emportant-se el portàtil.
I és que quan una casa arriba a ser «la teua casa» és gairebé impossible deixar-la a mercé de l’atzar.