Cada any, quan acaben les Fires de Girona, escampen camions i camions de sorra a la Devesa, l’històric plataner que ara mateix està replè de "cavallitus", parades de tota mena, "xiringuitos" amb menjar polsós, tòmboles, atraccions suïcides, sorolls infernals, llums vomitius i, sobretot, gent. Molta gent. Moltíssima gent que, quan surt de la Devesa, s’endú enganxada a la sabata la quota de sorra que li pertoca i que arriba a casa i, obviant la magnífica estora que ella posa davant de la porta perquè s’espolsin el record sorrenc de les Fires, l’entren fins al cor del menjador, o de la cuina, i la deixen sota les cadires, o fent caminets, com les molles de pa que en Polzet deixava al bosc per no perdre’s (pobre ingenu!).
Els joves ja no saben que les estores de davant de la porta d’entrada d’una casa són per deixar el record d’una nit en blanc a fora i no per fregar-li pels morros que, aquest any, si tot va com ha d’anar, tampoc no anirà a les Fires, perquè les Fires que ella voldria es van quedar enganxades a la branca d’un plàtan de la Devesa fa massa anys, de bracet amb unes nits en blanc farcides d’il·lusions que el temps es va encarregar d’anar enganxant a les sabates dels altres perquè les escampessin per on més els vingués de gust.
Encara que ho sembli, no està trista ni nostàlgica. Però tampoc sap ben bé com està. Deu ser que les festes, cada vegada més, li fan massa nosa en algun racó amagat de l’ànima. Com la sorra de sota les cadires.
[@more@]
I si ella tragués l’estora de l’entrada i la posés sota les cadires? Igual algú entendria la indirecta…
😉
Seria millor que se’ns enganxessin les il·lusions, a la sola de la sabata. D’aquesta manera les aniríem repartint per tota la casa i pels llocs on ens plagués. Aquests llums no eren vomitius, ni els sorolls infernals, ni les atraccions suïcides, fan uns anys. Què ha canviat? Poca cosa: les il·lusions, que se’ns van esfilagarsar en alguna branca d’un plataner de la Devesa fa molts i molts anys. Poca cosa… i és tant!
hola isnel, m’alegra tornar-te a llegir
cada vegada que tinc la casa plena de sorra penso que no em tornarà a passar… però als quatre dies m’agrada tornar a tenir la casa plena de gent (deixant-me sorra sota les cadires) i més si és que venen de festa o de fires… perquè porten la il.lusió a sobre (la seva potser… però tant se val)
a mi també comencen a fer-me nosa les festes o les fires… perquè col.laboro en totes elles (en qualsevol tasca que calgui fer)… i sempre penso que no em tornarà a pasar, que no m’engantxaran altre cop…
però sóc incapaç de recordar-ho quan tornen les festes
en fi… m’alegra llegir-te de nou
ui, que bé, estàs per ací! 🙂
és que aquests tipus de festes… mmmm… massa gent i massa coloraina…
Ja tornem amb les terceres persones del singular, Isnel? Ai si et veu el pensador… Però tranquila, que jo tampoc hi aniré a les Fires de girona, i mira que fa anys també deixava sorra a casa quan en tornava i ilusions penjades de les branques dels arbres quan estava dalt de tot de la nòria. Encara li posen, aquella nòria tan alta que semblava que havies de tocar el cel amb la punta dels dits? renoi quants records de cop… 😉
Jo ja fa temps que no m’hi passejo per les fires, bàsicament vaig a barraques i també m’agrada tafanejar les parades de llibres de Sant Agústí mentre menjo unes ametlles garrapinyades. Les atraccions i tot el guirigall que s’hi monta, que en fa de temps que no m’interessen!
Les fires tenen coses bones, queda’t amb aquestes i gaudeix-ne!
Salut!
M’he perdut, Isnel. No sé si has parlat (escrit) en clau, o si tinc el cervell massa espés avui, però no n’he pipat ni una. Però m’alegre molt que hages tornat (i que no ens hages mormolat massa per les obres sense llicència 😉 .
A mi tampoc no m’agrada que m’obliguin a ser feliç, a compartir coses amb altra gent per força. M’entra un sentiment entre rebel i trist. De vegades només necessit estar sola i descansar, i amb un dia ja estic nova per bregar on sigui.
m’alegra que hagis tornat, Isnel 🙂 Bona nit
(Ai, quins nervis. És el meu primer comentari en aquest blog)
En Sant Narcís està perdent facultats. Tinc una mosca viva a casa.
Ah, pel ceeeeert!!!
Les obres de casa teva ja estan acabadeeeeeeees!!! Han quedat més maqueeeeeeeeeeeeees…!!! Vine a veure-les, vine, guaitaaaaaaaaaaaa!!! Hi ha algunes coses tortes però el temps ja les adobaràààààà!!! Perquè jo sé que el temps ho acaba adobant tooooooooooooooot!!! I, si no, que li preguntin a la Torre de Pisaaaaaaaaaaaaaaaa!!!
I què diuen per aquí de «sense llicència», què coi s’empatolleeeeeeeeeeeen??? Que calia demanar permís a algúúúúúúúúúúúú???
Hola Isnel… per bé o per mal les coses canvien… i nosaltres també canviem… Seria horrorós que sempre t’agradés fer el mateix, no?
Si durant molts anys ja vas anar a les atraccions era perquè t’agradava… t’entenc perfectament que ara, que has evolucionat, prefereixis altres coses… A tots ens passa!!!
Ànims, que ja s’acaben (les festes)!
Gràcies per l’informe sociocultural, Isnel. No coneixia les Fires de Girona; la veritat és que em pilla una mica lluny… Casualment, havia pensat deixar-me caure per Girona aprofitant el pont, però al final vaig preferir quedar-me a descansar… i ha estat la millor opció, perquè ja porte tres dies dormint 12 hores (com per anar-me’n de festa i de fira…). Però m’ho apunte al calendari per a la pròxima vegada 🙂 .
Jo tampoc suporte molt les fires, sobretot crec que per les aglomeracions, però de tant en tant una estoneta i deixant lliure la imaginació m’agrada endinsar-me en el gustet de le spomes amb caramel i les rosses dolces, alguna processo i els olors de gesamí que tiren pels carrers del meu poble i veure els balcons engalanats amb cobertors..és com un viatge en el temps als costums i té el seu encant, però sñi es veritat que les aglomeracions em maten 🙂 de totes maneres Bones festes …ostres i ra que pense haguerem pogut posar una nòria al jardí? Isnel encara podem fer alñgunes obres? llorooooooooo posem una nòria al jardí ????????? :))))) besets
Em fa molta il.lusió que et faci molta il.lusió! (Joc de suma zero?)
Sí que vaig llegir lo de l’educació laica. Jo estic a favor de la balalaica, que no és pas un projectil ateu, sinò un ball rus ben divertit. Visca la balalaica!
hola isnel!
quan tindré els plats rentats?
és que voldria fer un sopar al piset per barraques, i clar… no en tinc ni un de net…
gràcies, i un petonet
Jo només espero que les festes en petit comité no li facin nosa perquè diumenge l’espero al Salt…
Per cert, com t’has trobat la casa, Isnel?
Ho he vist, Àngel, ho he vist. Primer, l’ensurt de l’altre dia, en veure la finestra abaixada. Ara, el desencís de veure que estava equivocat; que, el solstici d’estiu, no s’havia endut a la tercera persona del singular. Ho sento, Isnel, però, ho he de fer; té de renyar.
(Acte seguit, i, sense alçar el to, però, amb veu encara ferma) — Estic content de què ja hagis tornat.
Ostres, m’he deixat l’he. A veure si enlloc de T’he de renyar haurem de posar m’has de renyar.
Com a monarques serien ideals l’Helena i en Maritxalar, amb poders més amples que els actuals. Seria com un sainet o el capítol que els Monty Python mai van rodar. En aquest sentit, em declaro convençut helenista.
(Ah, vaig esclafar la mosca pel meu compte. Diguem que va ser una santnarcissada)
Ai. M’he equivocat de lloc. Ehem.
Ostres insel, jo he estat per fires gairebé cada dia, anant a les barraques, a les parades, al mercat al carrer, a veure els castellers, a sopar a casa d’amigues, a fer cafés amb persones que gairebé mai puc quedar-hi, a recordar vells temps i a viure’n de nous i amb tot això sempre la mateixa reflexió:
-«tot plegat(la música, l’ambient, el personal) està molt estrany aquest any no?»
-«no serà que ens fem grans?»
-«No! El que passa és que tot plegat està molt estrany!»