No sé si és mandra o si són les festes, que m’aclaparen. No sé si és que tinc massa coses al cap, o massa poques. No sé si és l’hivern, que m’encomana la seva letargia, o aquest cel d’avui tan ensopit. No sé si és nostàlgia o imbecilitat. No sé si és la taula tan plena de papers inútils o la inutilitat dels meus gestos. No sé si són les absències o les presències. No sé què és, però no sé què tinc.
Només sé que el món és allà a fora i que jo miro cap a una altra banda. Com si m’hagués oblidat de respirar. O com si no sabés com es fa. O com si se m’hagués acabat l’aire.
O potser només és l’enyor d’una carícia, d’una de sola. O el so d’una veu. O la captura d’un gest.
Però potser tot plegat no és res… Res.
[@more@]
Si et serveix de consol, jo estic igual que tu. Són dies de massa alts i baixos: els dies que no són de festa són de mal païr, passen les hores pel davant dels ulls com ànimes en pena, sense aprofitar-les, i recordant coses que t’omplen el cor de neguit… No sé, potser és aquest l’esperit del Nadal. Jo només espero que passi aviat. Ànims i una abraçada, maca!!!
Isnel, és el Nadal, sens dubte. Tot el «Nadal» de casa meva és una concessió a la petita de la casa, que està feliç i encantada amb tota la parafernàlia. Té un parell de Barbies noves, i quan li dic (jo, el progre irrecuperable) que la Barbie és una figaflor, ella em diu que Tom Waits és horrible (la culpa és de la seva mare, es venja de mi perquè me’n ric dels seus gustos en pop-rock). Tot el Nadal és una concessió als nens, o bé un record dels Nadals de la nostra infantesa. Ànims, dona, i que no decaigui. I fes vacances de blog, que va bé.
potser tot plegat no és res… o sí 😉
Mira! Ara precisament estava escrivint un post sobre les coses que habitualment fem “de mala gana” com aquell qui diu. Encara no l’he publicat, però l’hauràs de buscar XD
(ja me n’he sortit de que funcioni el Castpost. Que t’agrada la primera cançó que poso?)
Passa del Nadal Isnel!!! Total són dies igual que qualsevol altres!!!!!!
Uf … et veig trista noia…
Pensa en tota la gent virtual i tots els ànims que tens aquí! No et podem donar ni abraçades ni carícies però si que et tenim al cor i als nostres pensaments!
Anima’t noia! Que la vida és massa maca!!!!!!!!
(veig un lleuger somriure o és la meva imaginació?? somriu Isnel somriu!! 🙂 )
És aquell punt agredolç propi d’aquestes festes, Isnel. Vagi —encara que sigui virtual— un Ànim! dit amb veu forta, acompanyat d’aquest gest, que… acabarà en carícia.
O potser tot plegat ho és tot… Anima’t, bonica, que el calendari diu que «toca». Tant de bo pogués estar amb tu per oferir-te una abraçada o una carícia. Besets.
Els amics -els «virtuals» també- estem per donar bons consells. I jo m’afegeixo al que ja t’ha donat la namaga. A l’edició d’ahir de l’AVUI hi ha un reportatge boníssim d’en Francesc Puigpelat sobre el tema dels efectes colaterals de les festes: depressions, ansietat, divorcis, separacions, i fins i tot algún suïcidi (diuen, vaja).
Aquest estat general de «puja-i-baixa» emocional que provoquen aquestes mogudes nadalenques -forçades per l’entorn- no són gens bones per a les personetes que no ens deixem arrossegar per la bogeria ni pel muntatge. I les conseqüències de tot plegat, es pot comprovar, són funestes.
Per tant, els psicòlegs que són entrevistats en aquest encertat reportatge ens aconsellen molt i bé de com ens hem de pendre aquests dies.
Llegeix-lo si pots, Isnel, et farà bé!
Una abraçada amb escalfor «virtual», si més no, bonica!
P.D.: Un exemple, perquè vegis com s’ha de fer. El dilluns a la tarda vaig disfrutarestava fent fotografies amb la meva família pel Barri Vell de Gerunda, mentres la resta s’estaven fotent les botes en una marisqueria de Barna. M’explico?
Els amics -els «virtuals» també- estem per donar bons consells. I jo m’afegeixo al que ja t’ha donat la namaga. A l’edició d’ahir de l’AVUI hi ha un reportatge boníssim d’en Francesc Puigpelat sobre el tema dels efectes colaterals de les festes: depressions, ansietat, divorcis, separacions, i fins i tot algún suïcidi (diuen, vaja).
Aquest estat general de «puja-i-baixa» emocional que provoquen aquestes mogudes nadalenques -forçades per l’entorn- no són gens bones per a les personetes que no ens deixem arrossegar per la bogeria ni pel muntatge. I les conseqüències de tot plegat, es pot comprovar, són funestes.
Per tant, els psicòlegs que són entrevistats en aquest encertat reportatge ens aconsellen molt i bé de com ens hem de pendre aquests dies.
Llegeix-lo si pots, Isnel, et farà bé!
Una abraçada amb escalfor «virtual», si més no, bonica!
P.D.: Un exemple, perquè vegis com s’ha de fer. El dilluns a la tarda estava fent fotografies amb la meva família pel Barri Vell de Gerunda, mentres la resta s’estaven fotent les botes en una marisqueria de Barna. M’explico?… 🙂
ja, ja, jaaaaa pedra, que no s’ha tornat boja!
que són els teus ditets que van massa ràpid!
Per la namaga i per l’Isnel, un regalet d’aquest matí:
http://img474.imageshack.us/img474/233/wakeup3de.jpg
Ja em direu si vos ha agradat!
P.D.: Què en faria jo sense aquests ditets tan ràpids, namaga?. O potser que premo «l’enter» amb massa passió?…jajaja… 🙂
he vist una estrella molt bonica,
merci pedra congelada del Montseny!,
(pedra, pedra, ara no em diguis que fas el porno
amb el tema ditets, que sino… cridaré a l’Isnel
que vingui a renyar-te, eiiii que estàs per aquí?)
Sí, és lo que té el Nadal…
Doncs sí que anem bé….. Jo també estic una mica raret aquests dies, però al menys, hi ha una bona perspectiva a l’horitzó: demà torno a casa! Ja saps, servei d’urgència 24 hores. A disposar. Un petó
Serà perque se’ns moren les plantes? Aqui també servei d’urgències 24 h.
Sigui com sigui cal seguir endavant, veuràs com l’entrada al nou any serà per a millor tot descongestionant el cel que ara és massa gris, deixant el pas a la blavor que volem.
Efectivament, és Nadal, és l’hivern, són les festes, són els records, és el temps que passa… Aviat passarà i s’allargaran els dies, encara que siguin uns dies nous… uf, volia animar i gairebé que m’autodesanimo. De tota manera, una abraçada des del Poble-sec, Isnel, això de tafanejar pels blogs anima, si més no.
Isnel, el primer que has de fer és canviar aquesta foto. Això no pot ser. I mira quantes caricies i abraçades tens aquí. Ja sé que no és el mateix, però… Ànims, que ja anem de cara a la primavera! Un petó aixiiiiii de gran.
Ànims, Isnel, ja queda poc…Una abraçada de les bones.
Isnel… depèn de quines estones jo també em sento així… Bé, espero que s’acabi aviat tot això… 😉 Petons, maca!
Vaja pel que veig gairebé tots i totes coixefem de la mateixa cama aquests dies. Jo crec que són les dates Isnel, i encara que no vulguem aquesta boragine de bones noves i tot plegat ens desconcerta , jo estic igual . Besets i un bufit pereuqè passe aviat.
Hola,
Jo crec que posem massa il.lusió per aquestes dates obligades. I les coses són com són, però aquets dies és com si ens obliguessin a que tot fos perfecte.
Apa bon any
Isnel, haurem de fer alguna cosa, però el primer es estimar-se a un mateix.
Saps on vaig fer el dinar de Nadal jo?. A un parc de Terrassa amb un panet i una llauna d´olives farcides, després vaig trobar un amic i vam anar a fer un cafè amb llet a l’HOspital (és el que estava obert)
Sant Esteve el vaig fer amb un cosí que viu a una barraca amb una nena de 5 anys i la seva dona, pq li va malament el negoci. T’ aviso que les families són milionaries. Per això aquests dies estic indignadíssim, però l´important es fer el que creus i tenir la consciència neta. Busca les coses maques.