Aquesta tarda, en un institut on he anat a parlar de llibres, ha sorgit la polèmica sobre el cas de l’home que en va matar un altre que acabava d’atropellar, sense conseqüències, la seva filla, una nena que va travessar el carrer sense mirar. Una de les alumnes de l’institut ha saltat de seguida: ¿Y qué harías tú, si te atropellan a tu hija? Mi padre lo tiene muy claro y yo ando muy segura por las calles. Faltaría más. La noia, d’uns catorze anys, s’ha quedat ben descansada. I ben convençuda, també. M’ha fet por. Una por profunda, abismal gairebé, com feia temps que no sentia. Ens hem mirat amb la professora, i els seus ulls vomitaven la mateixa por que jo. I una impotència que m’ha ferit molt endins. I una tristesa aclaparadora.
Tinc por de donar un copet a un cotxe conduït per un salvatge armat amb un matxet. De conduir per carrers on juguen les filles d’assasins. Dels joves que ataquen i maten indigents per passar l’estona.
Però, per damunt de tot, avui he descobert que el que em fa més por de tot són aquests pares que, al costat mateix de casa meva, a l’hora de sopar, o mirant la tele en família [o netejant les armes de l’armari], diuen a les filles de catorze anys que passegin tranquil·les pels carrers, que només faltaria.
[@more@]
Jo també tinc por, Isnel. De tot això, i de veure que tens un fill petit exposat a tota aquesta barbàrie i que no saps com anirà tot plegat… Crec que l’espècie humana no evoluciona, està retornant a l’edat de pedra, on prevalia la llei del més fort…
Aquesta idiota té 14 anys, amb prou feines sap el que es diu, l’única cosa que té el cap és intentar no posar les Super Pop al mateix armari on l’any passat hi tenia les nines.
La conducta del gilipolles a qui ella anomena «pare» ja és més preocupant…
Això és el que passa quan se’ns innunda amb la por a l’exterior i a l’extrany. La gent es torna agressiva i tancada. Menys tolerant, menys comprensiva, menys racional i més animal.
Jo crec que els primers de tenir por són ells mateixos. Tenen por dels altres.
Doncs aquest món és així. És la cultura dels grans hermanos, les salses roses, les cròniques marcianes i companyia. Ens espantariem de veure que pensen els que no «són» com nosaltres.
No és només por, gràcies a Déu. Tu amb els teus llibres, Isnel, i jo difonent principis tan bonament com puc davant els meus i les meves alumnes demostrem que tenim algunes cosa més, a banda de la por: l’esperança que alguna cosa s’hi pot fer. Intentem-ho almenys!
I de qui és la culpa que passi tot això? Dels pares? Dels mestres? De la societat? Del sistema? De nosaltres mateixos?
No ho sé però la crispació està a tots els nivells i a tot arreu.
L’altre dia a la feina, un mosso (un policia que en teoria ens ha de donar seguretat) va amenaçar a una companya dient-li que anés amb compte quan sortis al carrer. On anirem a parar? Naturalment el cas està denunciat.
Una altra por que mai s’acaba? Esperem que no, però depèn molt de nosaltres, de l’educació.
Sempre es el mateix, els pares no ens adonem de tota la llavor que anem deixant al alma dels nostres fills amb les nostres paraules, amb els nostres actes…
Fa por, sí, aquesta violència que només engendra més violència i més dolor.
Encara ens queda molt per apendra.
Petons.
Jo també tinc molta por, però davant aquest tipus de coses es mescla amb la tristor i la impotència i la confusió i ja no et cont així quin estat de grisor més fonda provoca…crec que no hem d’oblidar que mentre aquestes coses passen també en passen moltes de bones, Isnel, qualsevol petita cosa, no sé, que un bon grapat de persones desconegudes llegeixin n’Isnel cada dia, per exemple…ànims, guapa. Encara som molts.
Saps que és el pitjor? No que ella estigui més o menys «tranquila», sinó que consideri que aquesta és la conducta correcta i per tant la que ella duria a terme si s´hi troba.
I un lluita contra la temptació dels plantejaments eugenèsics, però és tan forta… Ho sento.
Sí que fa por, Isnel. Per desgràcia, al centre on jo faig classe tot açò que contes és d’allò més normal, la gent és molt agressiva… i està ficada en assumptes poc nets, en molts casos…(els pares, vaja, que els xiquets alguns encara són molt xiquets). Ells poden maltractar els seus fill, si escau, però com els toque algú que no són ells… Bé, crec que a bon entenedor, poques paraules basten. O, això diuen, perquè jo no ho entenc.
Estem parlant d´una noia de 14 anys que potser s´esta fent la xuleta davant de la clase.
Potser a casa seva no pensen aixi o potser aixo es el que vull pensar jo ara….
Aquest pressumpte «benestar» on es gronxa la societat actual empetiteix el cervell i la consciència de la gent.
Tot plegat fa fàstic
La lluna i les sangs.
Vergonya, vergonya, vergonya…
Al pas que anem, encara acabaré traient algun rendiment de la gran quantitat de pel·lícules de l’oest americà que em vaig empassar de petit. Als duels, no trigarem gaire a arribar-hi; clar, que aconseguir un carrer principal com la Diagonal o Passeig de Gràcia —per posar-ne algun— deserts, on fer-los, això, ja serà més difícil.
No se’n ha de tenir de por!!… i ja sé que és facil de dir i no tant de portar-ho a la pràctica però no es pot sortir de casa amb por cada dia..ben mirat aquest és,per sort, un cas relativament aillat…,és molt millor pensar en la molta bona gent amb la que segur, ens creuem cada dia!!
És cert que hi ha alumnes així. És cert que hi ha gent a la nostra societat així. Però estic d’acord amb l’AUmbUrg, no podem tenir por d’aquesta gent que vol que els altres els tinguin por. És inadmissible del tot…
És cert que hi ha alumnes així. És cert que hi ha gent a la nostra societat així. Però estic d’acord amb l’AUmbUrg, no podem tenir por d’aquesta gent que vol que els altres els tinguem por. És inadmissible del tot…no creieu?