Jo sóc d’aquella generació en què les mares, abans d’anar a dormir, ens deien que endrecéssim bé l’habitació, no fos cas que hagués de venir el capellà o el metge per una urgència i trobessin les calces per aquí i els mitjons per allà.
Doncs ara fa una estona, abans de posar-me a l’ordinador, he pensat (seré imbècil?): potser que ordeni la cuina perquè, si no, què pensaran els "silenciosos", si tornen a entrar a casa i veuen aquest escampall? Perquè jo sóc d’aquelles que, havent sopat, són incapaces d’ordenar res. Ni ara que tinc rentaplats. No senyor. La taula es queda tal qual. I el que no es faci avui, ja es farà demà (o no). A més, l’Oleguer estava "guerrero" i només em faltava deixar el nen per ordenar la cuina perquè els "silenciosos" no pensessin coses lletges de mi. Au, home! Si volen tornar a entrar, que es trobin amb el que hi ha. I punt.
Mare meva, el que fa una copeta de patxaran amb gel i un nen adormit (FINALMENT!!!).
També volia comentar el programa d’en Villatoro al 33. Me’l mirava mentre decidia si deixava la cuina neta i endreçada per als "silenciosos" o ho deixava tot ben embolicat perquè s’hi entrebaquenssin quan hi entraven (els "silenciosos"). En el programa, en Villatoro, tot un "Premi Sant Jordi", un "Premi Sant Joan", un "Premi Prudenci Bertrana" i no sé pas quants més té un programa a la tele on parla de llibres. Avui entrevistava la Carme Riera. Per què serà que sempre que miro aquest programa em fa la sensació que no s’ha llegit el llibre de què parlen? Però la qüestió no és aquesta. La qüestió és: com pot ser que tot un "premi Sant Jordi", etc. etc. etc., deixi anar un "de que" (o més) al llarg de l’entrevista. "Penso de que". "Estic convençut de que". Ai, Villatoro, Villatoro… Flamant guanyador del darrer Premi Vaixell de Vapor (24.000 euros). Au, ja ho he dit. Ostres, el que fa el patxaran amb gel! Però ja que hi sóc… Vostès creuen que el senyor Villatoro s’ha de presentar a un premi de literatura infantil? No ho sé… Ho dic perquè, sense presentar-se al premi, se’n va a qualsevol editorial de literatura infantil i juvenil i segur que li publiquen el que els presenti. O no?
Ostres, tinc una mosca, ara mateix, aquí darrere l’orella, que em fa una nosa…
És que tot plegat em fa pensar en la vegada que en Joan Barril va guanyar el premi de literatura juvenil "Ramon Muntaner". En les entrevistes que li varen fer, semblava que es justificava per haver-se passat a un "gènere menor"… Per què deu ser tan fàcil (editorialment parlant) passar-se de la literatura d’aduts a la d’infantil i juvenil, i tan terriblement dur i infructuós fer-ho a l’inrevés? I no ho dic per mi, que consti. Que jo, als adults, no sabria pas què dir-los!
Us asseguro que, si avui em tornen a entrar els "silenciosos", a part d’una cuina feta un desastre, em trobaran amb l’escopeta a punt, perquè estic d’un humor, entre una cosa i l’altra…
Au, veniu, veniu, que us espero!
[@more@]
Els hi deixaràs el patxaran als silenciosos?
O les obres completes d’en Villatoro?
Aquest senyor pot fer tots els programes de llibres que vulgui i tenir tota la col·lecció de premis que pugui, però jo no li trobo massa categoria ni com autor, ni com tu esmentes, per fer de comentarista de llibres. No em miro massa el programa perquè em posa nerviosa, pocs programes de llibres i que siguin així. Vaig mirar fa dies el que van ‘dedicar’ a Lluïsa Forrellad, una senyora d’una categoria immensa i vaig tenir la mateixa impressió, no s’havia llegit el llibre, al menys amb cura i professionalitat, es veu que el que sí s’ha llegit és ‘La ciudad de los prodigios’ i es va dedicar a fer odioses comparacions sobre si un era més de dretes que l’altre (evidentment, el de los prodigios era d’esquerres, segons ell). Respecte a la literatura juvenil i la d’adults, ja saps que n’he parlat altres vegades, jo crec que la qüestió és que donen diners, i ja està. És lamentable veure com s’hi presenten persones ja ‘consagrades’ -en teoria mediàtica-, que mai no han manifestat cap interès pel gènere. I, certament, a l’inrevés és molt més difícil, quan algú té un nom fet a la literatura d’infants o joves acostuma a tenir moltes dificultats per tal que li tinguin en compte el que té escrit per a adults. Coses del país… literari. Per cert, jo també intento superar l’estadi en el qual la mama em deia que no havia de sortir al carrer sense deixar el llit fet i la cuina recollida. En el temps dels meus avis deien que calia rentar-se els peus per si tenien un accident i te’ls veien bruts…
Una abraçada matinera.
Que polida, Isnel. Jo t’entenc, de fer l’imbècil puc ser-ne un crack.
ElVillatoro es presenta al premi de què literatura infantil per(de)què no és el mateix guanyar 24.000 euros de què cop que publicar i esperar. És possible de què sábés de què guanyaria «avant la lettre»…
Deu ni do Isnel!!
Jo tp dormo tranquuil ultimament. Crec, quan em donguin el pis al setembre, que em comprare una pistola de fogueix per protegir-me.
Petoons!
No endreces per a ningú, i menys per als silenciosos, que no s’ho mereixen!
Ais, la meua incultura… No conec el programa ni la meitat de la gent de qui parles, però la Carme Riera sí!!! M’encanta com escriu aquesta dona. Això de les errades… és un altre cantar. Poca gent hi ha que parle perfectament, però, clar, fer-ho davant els mitjans de comunicació…
Isnel, relaxa’t, que no sé si deu ser pel patxaran, però et note una miqueta alterada, pot ser?
Ni el Salt ni el poble de les Aigües han fet cap comentari fins aquest moment a aquest post teu. No sabem qui ha pogut ser, però com diu el comentari, efectivament no és el millor lloc.
No sé per què li teniu tanta mania, al Villatoro… és guapo!!
tens tota la raó amb lo del Villatoro i altres, que deixin els premis pels que comencem i que és l’única manera que tenim per publicar, coi!
Bona revetlla, Isnel, i també a tots els visitants de les ‘gotetes’.
Arare, tens una passió culpable pel Villatoro, ja m’ho explicaràs, he, he, he.
Crec que pots tenir moltes dèries en contra de’n Villatoro. Però en realitat no és el que sembla. Segurament no és perfecte. Però és una bellíssima persona, educada, molt respectuosa i afable. Per més que en la TV sembli tot el contrari.
Ep!
No tinc son i he vingut a fer-te una visita. Veig que us intriga la meva «passió» pel Villatoro. Bé, és molt senzill. Us ho explico: aquest hivern va veniral meu poble a fer una xerrada sobre llibres. Van venir uns quants autors, a parlar de llibres que no havien escrit ells. Jo tenia una idea molt equivocada, d’ell. Em donava la sensació d’un home pretenciós i pedant. Erem quatre gats, en aquests actes no hi sol haver gaire gent, normalment, ja sigui perquè es fan en hores en què molta gent encara treballa ja sigui perquè el món de la literatura no interessa massa. Quan el vaig sentir parlar de les obres que a ell li havien agradat em va començar a interessar molt tot el que va dir. A veure si en faig un post, un dia d’aquests – si tinc temps- perquè a fe dels déus que va ser molt interessant.
I el vaig trobar guapo, què voleu que us digui? però això no té cap mèrit, a mi m’agraden «tots» 😉 (ep, és bromaaaaaaa)
Ai, quina nit més bèstia que porto, no veieu quina hora és’? buf buf buf, això en mi no és l’habitual!
*Arare vetlla una estona pel son de l’isnel i l’Oleguer i quan veu que estan ben adormits i en pau, surt de puntetes, com els silenciosos però amb molt de «carinyo».
Guapíssima! com estàs? carai, com anaves amb el patxaran aquell dia 😛
Un petó per l’Oleguer i un altre per tu, bonica!! 😉
Que els donen pel sac als silenciosos amb un cactus com un canó!
(Has vist? I sense pacharán…)
Besets, bonica!