Amb les ales esteses

No era cap avió, però semblava que havia d’agafar el vol en qualsevol moment. Era un cotxe que, a la matinada del 13 de novembre, tornava d’Alzira (València) en direcció nord. Enmig de l’autopista, vehicles petits, autocars i camions lluitaven com podien contra un vendaval de por. Les àrees de descans eren plenes de cotxes i de persones que esperaven que allò amainés. Però el vent continuava, fort, implacable, escombrant el cel i la terra com aquell senyor pretesament estranger que anuncia una aspiradora per la tele, fent veure que ell, l’amo de la fàbrica de les aspiradores, un dia, quan netejava el menjador va adonar-se que la pols no li deixava veure la brutícia. Anar de casa a Alzira en una tarda-vespre-nit-matinada (uns mil quilòmetres en total) és una aventura una mica arriscada, i més enmig del vendaval que s’havia desfermat. Però no volia parlar del vendaval, ni del senyor que anuncia aspiradores, ni dels avions (ja en parlaré d’aquí a deu dies, dels avions!!!). Jo només volia parlar dels catalans del sud i dels valencians del nord. Així és com em vaig sentir ahir enmig d’un sopar literari al melic mateix de la Comunitat Valenciana. Només us volia dir que, de valencians, n’hi ha de tota mena, com a pertot. I que n’hi ha molts, encara que no ens ho sembli, amb molt de seny, i que malgrat les al·lusions de l’alcadessa d’Alzira (del PP) a reivindicar el valencià com a denominació d’origen, una gran part de la sala (valencians tots, excepte el meu acompanyant i jo, d’entre gairebé mil assistents) s’hi va manifestar en contra, xiulant i convidant-la a tornar a la seva taula i deixar l’escenari lliure per als guanyadors dels premis literaris que, en definitiva, havien de ser el centre de la festa. Perquè, desenganyeu-vos: als sopar literaris on es lliuren premis, els qui tenen menys protagonisme, sempre, sempre, sempre (a no ser que siguin "patums") són els guanyadors. Així és i així serà sempre. Resumint: que ahir em vaig sentir de conya parlant el valencià del nord en una terra plena de persones que parlen, tan feliços i contents, el català del sud. I tots tan amics! (Excepte l’alcadessa, és clar). En arribar a casa, tenia els tretze gats amb els pèls de punta. Suposo que era pel vent i no pel gos desconegut que, de tant en tant, entra a fer-nos una visita a través de la reixa que parcialment m’ha caigut a terra. Un dia d’aquests l’hauré d’arranjar. Però em fa una mandra…[@more@]

Tweet