Malpensats, abstenir-vos. Ja he "dirigit" per primer cop un club de lectura de joves. No és que hàgim "llegit joves" (lectura de joves) sinó que eren els joves que venien a dir-me que volien llegir. Estic escrivint aquest missatge per segona vegada, perquè la primera no ha sortit, no sé pas ben bé per què. I tot el que havia escrit s’ha esborrat, i això, ja ho sabeu, fa molta ràbia i t’avorta les ganes de repetir tot el que havies deixat anar. Abans parlava de l’emoció que he sentit en veure joves de tretze-catorze anys amb ganes de llegir coses, al marge de les lectures obligatòries de l’institut o del que llegeixen perquè volen. De com, malgrat els entesos, sorgeix darrere nostra (o darrere meu) una generació oculta de joves àvida de lectura, de pensament, d’idees, amb ganes de fer quedar malament als que diuen que els joves passen de tot això. I que era un bon argument per a una nova novel·la… Explicava moltes coses més que ara mateix em veig incapaç de repetir. Només que, en tornar cap a casa (seixanta quilòmetres cap amunt i seixanta quilòmetres cap avall) recordava la meva addicció a la lectura de quan tenia aquests tretze-catorze anys dels joves que he conegut avui, una addicció semblant a la que té el meu gat Nit a la tonyina amb oli d’oliva, que es torna boig cada vegada que la veu al plat. El 13 de desembre ens tornarem a trobar amb els deures fets (=llibre llegit), però jo, entremig, hauré fet una gran bestiesa, una bestiesa que té ales, un destí a l’altra banda de l’Atlàntic, que encara no sé com se supera això del pànic als avions (algú té una poció màgica per minimitzar l’angoixa?), un viatge que encara no sé per què el faig i que encara no m’atreveixo a explicar aquí… Però tot arribarà. D’aquí a uns dies, escriuré, però de molt, molt, molt més lluny. Ja ho explicaré per a qui vulgui llegir-ho. Ara me’n vaig a veure què li passa a la Neu, la gata blanca, que està moixa i ni s’ha aixecat quan m’ha sentit entrar a casa. Potser intueix, o pressuposa, allò que encara no li he explicat: que durant quinze dies serà algú altre qui li posarà el menjar al plat, perquè la seva mestressa se’n va a… Mare meva! i jo què sé, on me’n vaig![@more@]
-
Entrades recents
Comentaris recents
Arxius
- agost 2007
- juliol 2007
- abril 2007
- desembre 2006
- novembre 2006
- octubre 2006
- setembre 2006
- agost 2006
- juliol 2006
- juny 2006
- maig 2006
- abril 2006
- març 2006
- gener 2006
- desembre 2005
- novembre 2005
- octubre 2005
- setembre 2005
- agost 2005
- juliol 2005
- juny 2005
- maig 2005
- abril 2005
- març 2005
- febrer 2005
- gener 2005
- desembre 2004
- novembre 2004
Categories
- No hi ha categories
Meta
Ostres, ara em pica la curiositat, amb aquest viatge misteriós. Molt, em pica.
🙂
Tens un antídot per al pànic aquest que dic sobre els avions…? Xantatge! Si em dius que sí, i em dius quin és, et comento quatre gotes del viatge… Quatre o cinc…
Ho sento, però no tinc cap remei miraculós. Només et puc dir que a mi m’agrada anar amb avió. Sentir els motors rugir quan agafa embranzida, la sensació momentània d’ingravidesa quan s’aixeca de terra, la sensació de seguretat quan ja vola. Mirar per la finestra i veure el món des de ben amunt… M’agrada molt. Que pot caure? Sí, és clar, també pot caure un test d’un balcó i deixar-te lista de papeles, que diuen en castellà. O et pots trobar un conductor suicida que se t’emporti per davant. Però no per això deixes de sortir al carrer. Al cap i a la fi, estadísticament, diuen que és el mitjà de transport que té menys accidents, així que, si vas amb cotxe, per què no anar amb avió? Al cel no hi ha cap Carlos Sainz de pacotilla jugant a fer curses, almenys.
M’he guanyat alguna gota de viatge?
😉
si eh? a veure si ens reveles el secret!
Isnel, celebro que el club de lectura anés del tot bé.
No tinc cap antídot per la por a volar, ja ho saps, però no per aixó deixo de fer els viatges que em venen de gust. Només és qüestió de no pensar quan estas «allà dalt».
Veig que el problema de la plana web ja el vas solucionar.
El país: comença per… (ui, això seria una pista massa fàcil)Hi ha molts volcans. S’hi parlen uns 20 dialectes maies i diuen que té el llac més preciós del món. Jo no m’estaré a la capital. Jo m’estaré a una ciutat que va ser capital fa un parell de segles (em sembla), plena de convents mig ensorrats, amb els carrers empedrats i les façanes de les cases de color «pastel». Des d’aquesta ciutat, penso anar a la selva, al Pacífic, a l’Atlàntic… Fàcil, no? El motiu del viatge? Uf. És molt llarg. Potser ho aniré escrivint a les Gotes, de mica en mica, de gota en gota. És llarg i, depèn de com, fa mal. Depèn de com, però, és tota la meva vida. Absolutament tota.
T’aniria bé, anar treient-ho tot aqui i saber què en pensa la gent. Gent que no sap res de la teva vida, gent imparcial que potser pot veure les coses des d’una altre perspectiva.