"Els homes de la Terra van venir a Mart. Van venir-hi perquè tenien por o perquè no en tenien pas, perquè eren feliços o perquè no ho eren gens, perquè se sentien com els Pelegrins o perquè no s’hi sentien mica. Cada home tenia el seu motiu. Abandonaven esposes dolentes, feines dolentes o ciutats dolentes. Venien per trobar alguna cosa, per abandonar-ne alguna altra o per obtenir-ne una altra encara. Venien per desenterrar alguna cosa, per enterrar-ne alguna altra o per plantar-ne una altra encara. Venien amb somnis petits o grossos, o sense cap somni" (Ray Bradbury. Les cròniques marcianes).
Així és com em sento ara mateix, a quatre dies d’un viatge que em portarà a Mart. I m’hi portarà perquè tinc molta por o perquè no en tinc gens, perquè tinc un motiu o perquè no en tinc cap, per abandonar alguna cosa o per obtenir-ne una altra, amb somnis o sense. No ho sé. Però ara ja no penso en els avions, ni en la por, ni en la incertesa. Ara només tinc ganes de ser ja enmig dels núvols, camí d’un destí farcit d’interrogants per començar a desmuntar-los de mica en mica, i amb la maleta plena d’uns quants remeis, que espero que em funcionin, contra la decepció i la desesperança.
"Les paraules d’en Val em van commoure perquè eren terriblement sinceres i encertades. No, no havia lluitat per a res, jo, era cert, m’havia limitat a esperar, com ens aconsellava l’Adrar, a esperar pluges en temps de sequera i a esperar que el sol ens escalfés l’hivern. A esperar en Dormo, a esperar les llavors que ens duria i a esperar que la terra les fes créixer. A esperar que els adults s’acabessin i a esperar que sortissin flors de tots colors i els colors de totes les coses en una nova era plena de tot. M’havia acostumat a esperar i no sabia fer res més. Els petits d’Eslot també esperaven que els duguéssim menjar. I l’Adrar era esperat perquè ens ordenés millor totes les esperes. Tot el que deia en Val era cert. I érem, com assegurava, una civilització de desposseïts que l’únic que no ens havien pres era la capacitat de saber esperar". (M.D. Garko, El breu llindar de Bharuland).
Estic cansada d’esperar les pluges en temps de sequera i que retornin els colors de totes les coses en una nova era plena de tot. No vull formar part d’aquesta civilització que l’únic que manté és la capacitat de saber esperar. Sento, avui, una inquietud serena.
[@more@]
Així m’agrada, res d’esperar, s’ha d’actuar. Revolució!
Tu pots fer una revolució tranqila. O revolució pausada. O la revolució del Poc a Poc i Bona Lletra…
Isnel: acabo de descobrir el teu bloq. Com deus saber molt bé, els enllaços de les persones que ens van interessant, per aquí, són una mina. M’agrada molt com escrius i el pòsit de lectures que dus posades.
Entenc la teva desesperança. En el món que ens ha tocat viure és molt difícil confiar -continuar confiant- en la nostra espècie. Per si t’ajuda, en som uns quants els qui ens apuntaríem a traslladar-nos a un altre planeta i començar de nou. Ànim!