Encara sóc aquí, avui amb els ulls inundats del verd de la selva. Realment, veure sortir el sol des de dalt de tot d’un temple maia, amb l’horitzó ocupat de selva, miris per on te’l miris, i les punxes dels temples sobresortint com icebergs en aquesta mar d’arbres, et fa preguntar moltes coses. O no. Potser millor no peguntar-te absolutament res i deixar que la vida passi, de vegades amb tot el seu esplendor, de vegades mig soterrada, més anónima, discreta, amagada, com les ruïnes maies de Tikal, que van tenir els seus anys d’esplendor, llavors van ser abandonades, colgades per la vegetació durant mil anys, i després descobertes de nou i arranjades perqué els que no som maies puguem dir: renoi, aquests maies, i quina civilització tan avancada! La vida passa i jo encara no sé qué vull. De fet, sí que ho sé. Peró no ho puc tenir. No podré mai. I tornará a sortir el sol a la selva, i jo seré allá mateix, amb el cor sacsejat davant d’un espectacle impressionant que no em puc endur cap a casa perqué no hi tinc cap dret. El més trist de la meva vida, em penso, és que encara que me’n vagi a l’altra punta del món, sempre sóc allá mateix, contemplant el mateix espectacle immens i bellíssim amb el cor a vessar i les mans ben buides.
[@more@]
No podem fugir de nosaltres mateixos anem on anem