Implanificar

Ja sé que la paraula no surt al diccionari, però en el meu vocabulari hi és. Ja ho crec, que hi és! Implanificar: ser incapaç de planificar res més enllà de cinc minuts, i això sent molt optimista.

Parlo dels joves, almenys dels que tinc més a prop, és a dir, els meus dos fills grans i els seus amics i amigues. Un resum d’aquesta implanificació podria ser el següent, que comença el divendres al migdia amb un seguit de trucades de mòbil des de Barcelona.

Mama, mama, demà vindrem tots dos a primera hora del matí, anirem a buscar bolets i després dinarem a casa. Vindrem amb la C. i dues amigues més. (Uns minuts després) Mama, mama, les amigues també es quedaran a dormir, o sigui que a la tarda ens endurem l’Oleguer a donar un volt, així tu estaràs tranquil·la, després soparem a casa i t’ajudarem a banyar el nen i després anirem a Fires a Girona. (Tres o quatre minuts més tard). Mama, mama, només vindré jo, a primera hora del matí, em pots venir a buscar a l’estació de Caldes? Sí? Gràcies? Els altres vindran en cotxe més tard. Dinar per quants, dius? Ai, ara no ho sé… (Una estoneta després) Mama, mama, d’amigues no en vindrà cap, no facis cap llit de més. Dinar? No ho sé, perquè potser arribarem a mitja tarda. A buscar-me a Caldes? Mira, després et truco, perquè potser vinc en cotxe amb els altres.(Poc més tard) Mama, mama, sí que en ve una, d’amiga, a dormir. Sí, només una. A sopar? Ostres, ara no ho sé, perquè potser anirem aviat a Fires i ja menjarem alguna cosa a les barraques. L’Oleguer a passeig a la tarda, dius? Ui, ara no sé què dir-te, perquè hem quedat que anirem a veure en F. que fa dies que no ens veiem i tal. Després et truco, val? (Després). Mama, mama, en F. diu que no cal que hi passem, que no hi serà. Ah! I poden venir tres amics més a dormir? No, a sopar, no, no cal. Dinar? Ui, potser no, perquè seríem molts. Ah! No et fa res? Doncs així potser sí. (Mitja horeta després) Mama, mama, saps què? No facis dinar per ningú, que vindrem tard. Quants serem a dormir, preguntes? És que ara mateix, no… Espera que ho pregunto i després t’ho dic.(Però després es fa tard i ja no diu res més).

Dissabte al matí.

Mama, mama, ja sóc a l’estació de Caldes, que no véns a buscar-me? Ah, que no ho havies entès… Ostres, ho sento… Si no et va bé, faig dit… Ah, que ja véns? Fantàstic.

I arriba el migdia i ni ell ni jo encara no sabem per quants hem de fer dinar, perquè el mòbil de l’altre no contesta. Ni sabem quants llits hem de preparar per a la nit, perquè ningú no ha dit encara l’última paraula. I desconeixem si es quedaran a sopar. I, mentrestant, una servidora ja ha anat tres vegades a la verduleria, a carregar, i dos vegades a la fleca a encarregar i a desencarregar pa, i encara no sap si a la tarda li guardaran el petit i així ella podrà anar a acabar uns encàrrecs que ahir li van quedar pendents després d’anar a comprar per als hipotètics hostes.

Al final, avui, a l’hora de dinar (cap a les quatre!) érem cinc. El petit, se l’han endut deu minuts a passeig i una servidora no ha tingut temps de fer encàrrecs ni de res. A sopar, no s’ha quedat ningú. Ara tinc el petit dormint, després de banyar-lo sola, donar-li el sopar sola i adormir-lo sola, perquè al final els que m’havien d’ajudar tant han quedat amb no sé qui que anirien a veure el correfoc de Fires i abans farien una birra. A hores d’ara encara no sé quants vindran a dormir, ni quants es quedaran demà a dinar, ni si aniran a buscar bolets o estaran tan cansats de la nit d’avui que dormiran fins a vés a saber quina hora. Desconec si es llevaran per dinar. I, si es lleven, no sé quants ho faran. Ni si dinaran tots, o si alguns marxaran perquè els esperen a no sé on.

Resumint: que encara no he sopat, que tinc un garbuix de menjar a la nevera que encara no sé ni per a qui serà, que tinc a punt llençols i cobrellits per a un regiment però no n’he parat ni un, de llit, per si de cas no ve ningú, que estic morta i rebentada, i que no n’aprendré mai.

I que em vénen unes ganes d’agafar demà l’Oleguer ben aviat i anar a pasturar tots dos solets tot el sant dia per algun poblet petit, apartat, tranquil i assolellat que no ho sabeu pas! O sí?

Jo em penso que hi ha dos culpables clars de tota aquesta implanificació. El primer, els mòbils. A casa, no han parat de sonar en tota la tarda. I, tot i així, ningú ha estat capaç de planificar res mínimament coherent. En el meu temps, no n’hi havia pas, de mòbils. Quedàvem d’una setmana per l’altra i santes pasqües.

El segon culpable? Em penso que està claríssim, no?

[@more@]

Tweet