Gotes impertinents

La dona que, de tant en tant, apareix als meus somnis asseguda en un seient d’avió en una platja atapeïda de personatges entranyables i que no para de netejar sabates, ha plorat. No per les sabates, ni pels personatges, ni pel betum que té enganxat a les mans, no. Anit va rebre un mail, just quan, mig adormida, desava les sabates, el betum, la platja i el seient d’avió, i es disposava a fer fora del cobrellit uns quants gats que li esperaven l’escalfor. El mail la va desvetllar, i li desvetllà també la impotència que darrerament s’havia anat endolcint a força de pensar en un avió que havia d’aterrar dilluns i en el blau d’uns ulls que són tota la seva vida. De tant mal que li va fer el mail, aquest matí li ha costat posar-se davant la maleïda pantalla i, sense rellegir-lo, el gris de la pantalla apagada li ha vomitat, com un volcà enrabiat, tot el contingut d’aquell missatge que no hauria volgut llegir mai. L’avió ja no aterrarà dilluns o, si ho fa, no durà al seu ventre la llum blava que ella esperava amb tanta impaciència com desig. Està convençuda que la impotència d’aquests dies que s’acosten no l’endolcirà res, ni la calidesa natural de les veus i les abraçades amigues, ni el pensament que l’avió probablement aterrarà algun dia, bellament pintat de blau i per sempre. Tot el dia d’avui, la dona que neteja sabates ha tingut la sensació de tenir unes gotes impertinents que li relliscaven per les galtes. Però tenia feina i no se les volia ni mirar. I ha parat una taula especial per al sopar d’aquesta nit, una taula plena de trossos de cels blaus que ha dut de molt lluny, de retalls de verd que amaguen una civilització màgica, de vermells encesos trobats als mercats de pobles plens de nens que també netegen sabates i de serrells de decepció que ha tapat com ha pogut amb un centre fet d’espelmes. D’espelmes blaves. I, mentre espera els amics, ha gosat posar-se davant la pantalla i explicar-ho. I les gotes impertinents han desaparegut.[@more@]

Tweet