Betum

L’han batejada així perquè es passa el dia amb les sabates i el betum, vinga netejar sabates i vinga embrutar-se les mans. Ahir se li va acostar un nen que buscava petxines vora les onades: per què sempre neteges sabates? per què estàs asseguda en un seient d’avió? per què tens les mans tan negres? què hi fas, en aquesta platja? De sobte, va aparèixer l’avi del nen: vinga, anem, no la molestem, que ho fa molt bé i si la entretenim perdrà el ritme. Betum va alçar el cap i va veure com l’avi i el nen, agafats de la mà, jugaven a veure qui feia les petjades més fondes en la sorra humida. I va sentir-los el riure escabellat i fresc, sense entrebancs, ben pur. Llavors va tornar a la feina, però se li va fer present una punxadeta en algun racó del seu cap. L’avi havia dit, ella ho havia escoltat molt clar, que netejava les sabates molt bé. I què passarà, va pensar ella aleshores, si un dia perdo les ganes de fer anar el drap amunt i avall, o no em porten sabates per netejar, o se m’acaba el betum, o se me’n va el cap i no recordo si haig de passar primer el drap o el raspall? Ja feia temps que Betum no era així. Mai no avançava res perquè li feia por trobar-se, a qualsevol revolt, amb un penya-segat inesperat, o amb un buit fet a cops de gotes de decepció -que són aquells buits tan i tan fondos dels que costa Déu i ajuda sortir-ne sense una empenta-, o amb un embús circulatori, o amb un arbre caigut que acabava d’esclafar una alegria que passava, despistada i innocent, o amb una duna escapada d’un somni ple de platges fartes de soroll i de brutícia. Aquestes dunes són molt perilloses, molt, perquè han perdut el seny i el nord, tot alhora, i mai no troben el camí i sempre ocupen el camí dels altres. Betum en coneixia unes quantes, de quan encara enfilava revolts sense pensar en els perills amagats. La veu de l’avi repetint: ho fa molt bé, ho fa molt bé, ho fa molt bé, no se li esborrava del cap i l’empenyia a fugir corrents de la platja i a buscar un bon revolt per saber què passaria si un dia perdia les ganes de netejar sabates i ho feia tot al revés i l’avi canviava d’opinió sobre ella i la seva feina. Va estar a punt d’aixecar-se. Va anar, només, d’un sospir. A l’últim moment, quan els peus ja semblava que començaven a bellugar-se, inquiets, entre la sorra, Betum va abaixar el cap i va buscar el cinturó del seient d’avió. Després de tant de temps de no cordar-se’l, ja gairebé ni recordava com es feia. Llavors, un cop lligada, va arreplegar la primera sabata que va trobar i la va netejar amb una fúria desconeguda i nerviosa. Cap al tard, el nen i l’avi van tornar a passar, però ho van fer de puntetes per no distreure-la. I ja no reien. Només somreien en silenci mentre la miraven de reüll. Betum, amb la vista clavada en una sabata, feia estona que havia patit un atac d’enyorament de dunes sense seny i sense nord. I, si no fos perquè uns gats que perseguien papallones se li van acostar per rebre una manyaga petita i distreta, s’hauria deslligat el cinturó d’una estrebada.  [@more@]

Tweet