Un dia va recollir un blog abandonat en un contenidor. Li havien dit que, d’allò, n’hi havia ara a pertot arreu i que servia per a tantes coses. Va preguntar per a què, exactament, servia allò que, per començar, no sabia gairebé ni pronunciar. I li van explicar que, a cavall d’aquella cosa, faria amics, podria escriure tot el que li passés pel cap i pel cor, podria jugar, podria llegir, i que hi mataria hores d’aquelles que de vegades ja neixen mortes. Que no se sentiria tan sola. Ni tan esquerpa. Que, si tot anava bé, potser fins i tot se li escaparia un somriure de tant en tant. Però també la van avisar que potser no netejaria tant la casa, ni rentaria els plats de seguida d’haver-los fet servir, ni regaria les plantes sempre que toqués, ni jugaria amb els gats a totes hores, ni trauria les teranyines que li fan tant de mal als ulls, ni aniria a dormir d’hora. Que potser es descuidaria d’anar a buscar llenya quan se li acabés, que li passaria per alt l’aniversari d’algun conegut i que no felicitaria l’amic que acabava de deixar de fumar. Li van dir que potser li passaria tot això i més. Però, tot i explicar-li tantes coses amb pèls i senyals, encara es van oblidar de dir-li que, si volia, amb allò també podria començar a treure de dins algun sentiment d’aquells que no podia compartir amb ningú perquè ja ni recordava com es feia. I si li ho van dir, no s’ho va creure. Però ara, de mica en mica, encara que algú li repeteixi fins al cansament que hi ha més vida, a part d’això, cada cop se li escapen més somriures. Perquè pensa que és una bona manera de començar a buscar-la, aquesta vida que diuen que hi ha més enllà del blog.
[@more@]
Sí que hi ha vida, sí. A mi, personalment, m’ ajuda molt, escriure al blog. Puc dir coses que mai diria en veu alta. M’ expresso millor. I tinc més temps per pensar les coses abans de dir-les (que a vegades tinc una boca tan gran que qualsevol dia em cauré a dins). Però sobretot m’ agrada veure com els hi va als altres dipaires.
A mi m’agrada molt posar per aquí el que, de vegades, per vergonya o d’altres perjudicis no li explico a ningú. Tinc una vida normaleta, tot s’ha de dir.
Els blogs són com una droga de la que és difícil desenganxar-se o, potser és que no volem fer-ho.
Mira que s’ha arribat a dir que connectar a internet és un acte onanístic i egoïsta, que no duu enlloc, que t’estàs allà assegut sense moure’t, i un es tanca més en la bombolla que ja tenia. Però coi! Qui no s’ha trobat expressant pensaments i sentiments que cara a cara, per vergonya o per falta de temps o de claredat mental, no haguéssim pogut explicar? I mira, jo cada dia connecto amb Mataró, Granollers i Berga, per dir uns quants llocs aquí a propet. I tot això aquí a la bombolla, eh? 🙂
Tu també provoques somriures.
🙂
Es bò tenir algun lloc on poder expressar sentiments o pensaments que en altres circumstàncies te’ls quedaries per tu. És bò rebre comentaris, i consells de la gent que ronda per aqui, és bò perdre’s pels blogs d’altre gent i de tant en tant deixari escrita alguna recomanació o pensament. Tot i això, tb és bò, saber valorar la vida de fora, i sobretot, no oblidar-nos de que existeix. Una abraçada!