La nit

Publicat el 17 febrer 2005 per isnel

Fa temps -mesos, anys-, la nit se li presenta com un espai absolutament buit de qualsevol mena de tendresa. A la nit, a la seva nit, ja no hi caben petons, ni carícies, ni complicitats, ni plaer, ni somnis dolços, ni companyia, ni abraçades, ni escalfor, ni somriures. A la seva nit, fa temps -mesos, anys-, només hi cap la por. I en aquesta nit, la nit d’avui -no sap ben bé per què-, té més por que mai. Potser perquè s’acosten dies estranys. I nits mentideres. I perquè tot -el dia i la nit- penja d’un fil tan prim com la teranyina que, en un atac de ràbia -i de por-, acaba d’estripar amb un cop de mà furiós i estèril.[@more@]

Aquesta entrada ha esta publicada en Sense categoria. Afegeix a les adreces d'interès l'enllaç permanent.

10 respostes a La nit

  1. aladern diu:
    17 febrer 2005 a les 23:52

    Que parles de mi, potser?

  2. init diu:
    18 febrer 2005 a les 0:11

    El dia i la nit són plens de gent que et llegeix. I potser mantenim a ratlla la por amb la lectura.
    Si cal aguantar ben fort el fil avisa, que serem moltes mans.
    🙂

  3. acollida diu:
    18 febrer 2005 a les 0:11

    Sé que no hi tinc cap dret, però goso dir-li a aquesta tercera persona del singular que no és cert que en les seves nits no hi hagi companyia ni complicitats. De vegades, la por i la solitud extrema no ens deixen veure les coses. Buides les nits… Són dures, molt dures, les nits buides… Aquests bloqs en saben moltes coses, dels milers de nits buides que s’hi passegen mirant d’omplir amb paraules una foscor que ens esquinça l’ànima. I teixint una teranyina que, encara que «ella» estripi amb ràbia, és aquí. Intacta. I engrandint-se.
    Bona nit, maca.

  4. JosepArnau diu:
    18 febrer 2005 a les 0:16

    Espero que aquesta por s’esfumi tant ràpidament que no recordis el fet que hagi pogut existir.

  5. El Pensador diu:
    18 febrer 2005 a les 5:40

    Bon dia, Isnel, ara ja som al matí, i per a millor o per a pitjor, la nit que t’angoixava ja és història. Estic enfadat, molt enfadat, amb aquesta tercera persona del singular. Penso, Isnel, que l’hauries d’abandonar, fer fora de casa teva. Creu-me, Isnel, no et mereix.

  6. jcr diu:
    18 febrer 2005 a les 9:25

    No sé què dir, bàsicament perquè porto temps sense poder sortir d’aquestes nits buides de tendresa, i plenes de malsons.

  7. bitxo diu:
    18 febrer 2005 a les 14:41

    Isnel, ànims… Els moments tristos i solitaris sempre donen pas a altres molt més alegres… és només qüestió de temps i de saber esperar. Una abraçada

  8. El Pensador diu:
    18 febrer 2005 a les 17:50

    Comprovat, Isnel, estàs millor. No deixis, però, passar masses dies en citar a la tercera persona del singular, i el sermó, que sigui dur, inapel·lable; no fos cas, que ens tornés a espatllar un diumenge a la tarda.

  9. aina diu:
    18 febrer 2005 a les 19:37

    ostres…les nits ja tenen aquestes perspectives a vegades, però com totes les perspectives es poden canviar. De fet, crec que ja ho has fet (arribo tard, arribo tard…), però sempre és bo anar girant i canviar de posició. una abraçada molt gran.

  10. pentesilea diu:
    18 febrer 2005 a les 23:09

    Quan tinguis aquesta por, aixeca’t del llit, posa’t roba ben calenta i mira per la finestra aquell arbre ple de somriures que vares trobar un matí. Segur que encara hi és. Aquest hivern és molt dur, però aquest arbre et donarà escalfor, com les begudes calentes…
    😉

Els comentaris estan tancats.