Aquest hauria de ser el post 101. Però no ho és. El post 101 el vaig deixar penjat anit dalt d’un mur. Aquest post d’avui no és res. No existeix. No el veu ningú. És invisible. El veritable post 101 es deu gronxar amb el vent, ara, arrapat a alguna esquerda entre els maons, sota el cobrellit fosc d’una nit plena de personatges en ruta cap a una neu que es desfà. I m’estimo més deixar-lo allà, perquè, en el fons, era un post positiu, agraït, jove, ple d’empenta. I el que em sortiria avui no ho seria gens, de positiu. Ni ple de res. El post d’avui estaria tenyit d’un grapat massa gros de neguits i segurament sortiria molt trist. Potser el sol era massa prim, avui. I, enlluernada per una sorpresa inesperada, m’he deixat endur per un aire il·lusori. Després, el vespre ha tornat a desar les coses al seu lloc, en la foscor, que és on es queda tot quan arriba el final d’un dia empeltat d’il·lusions i de mentides disfressades de veritats. I és per tot plegat que val més que aquest post no l’escrigui i que em quedi amb el regust, lleugerament dolç, del post invisible, el 101.
[@more@]
I és que les coses, a vegades, val més no fer-les. O deixar-les a mitjes…
també és maco que les paraules viatgin amb el vent, i que les trobi aquell a qui li faci falta sentir una remor dolça a cau d’orella.. i és que a vegades la invisibilitat de les coses no les fa ser menys importants.. abraçades maca, i si vols, encara em queda cava a la nevera..
No ho acabo d’entendre, si havia d’ésser un post positiu, agraït, jove, i ple d’empenta; perquè carai no l’has penjat?. No està pas malament, ésser positiu, agraït, jove, i ple d’empenta. Una abraçada molt forta.
A mí, com al Pensador, també m’hauria agradat llegir-lo; sent curiositat…
Però l’invisible té una bellesa romàntica, tràgica…
Està bé així 😉
A mi m’hagués encantat deixar un comentari en el post 101 primer i no en aquest. Aquest farem com si no existís, a veure si així s’esborra de la teva ànima. Un petó.
Ara voldria empeltar-te jo d’aquest optimisme que dius que tinc i intentar fer possible que fessis visible el post 101 i poguessis oblidar les il·lusions fal·laces i les veritats tramposes. La primavera va arribant i l’escalf del sol serà cada dia una mica més càlid. I omplirà de llum fins i tot aquest post una mica adolorit. Una abraçada
«…de mentides disfressades de veritats». Va, de vegades convé no donar massa voltes a les coses, no? Ànims!
Que descansis, Isnel.
Que el descans t’hagi estat reparador, Isnel.
Que tinguis un bon dia, Isnel.
Encara que va més lluny de la simple tarda de diumenge, et recomano llegeixis aquest poema. És de la Júlia.
Isnel, prefereixo els teus posts positius, agraïts, joves, plens d’empenta … encara que siguin una mica invisibles …
El post 102 ha eclipsat el 101… crec que les coses positives no haurien de ser mai invisibles, però suposo que devies tenir les teves raons per no penjar-lo del teu blog. Una abraçada, Isnel
Isnel carinyet clar que ho entés, has fet el que havies de fer, posar-li les gotetes de llima, sinó com volies que es llegira? 😉 Besets.
M’ hauria agradat llegir aquest post 101, si era tan possitiu, jove, ple d’ empemta…
Molt invisibles, isnel … que per allà no passa ni déu.
I què fots per aquí a aquestes hores????