I ni això és segur que ho sàpigues fer. Però quan no saps fer punt de creu, ni cantar, ni tocar el piano, ni patinar, ni jugar a futbol, ni col·locar un aplic… Quan t’enfonses davant d’una persiana que no va ni amunt ni avall, d’una porta que no tanca, o que no s’obre, d’una reixa que necessita una mica, només una mica, de ciment i no saps d’on treure’l… Quan t’ofegues amb una vora per cosir, o amb unes factures per esbandir, o amb un atac d’angoixa al cor de la nit… Quan et sents inútil observant una roda punxada, o un mapa, o una xemeneia encesa, o un manual d’instruccions en japonès… Quan et quedes muda en una reunió incòmoda, o amb un faristol al davant i un públic atent, o amb el telèfon a la mà i la veu que enyores tant a l’altra banda… Quan t’ensorres en constatar que el temps passa tan de pressa, o que la perruqueria s’ha apujat des de l’última vegada, o que t’han canviat l’hora i el canal de la teva sèrie preferida i no t’han avisat… Quan, de cop, plantes els peus a terra i t’adones de la distància entre el que tens i el que desitges… Quan et diuen que el tren ja ha marxat i que no n’hi ha cap més fins la setmana dels tres dijous… Quan tanques la porta amb set claus perquè et fa por el carrer… Quan notes l’aire espès, i el cel massa lluny, i el sol que no escalfa, i el mar massa esquerp… Quan estimes tant que no hi ha dret… Quan t’estimen tan poc que ni t’ho creus… Quan se t’ha acabat la corda… Quan el desordre i el caos nien a tots els racons de la casa i del pensament i no saps per on començar… Quan no saps fer res més… escrius. I, llavors, un dia, potser, només potser, apareixerà un somriure. Un somriure efímer, delicat, poca cosa. Tan efímer, delicat i poca cosa com escriure per oblidar que no saps fer res més i que ni això és segur que sàpigues fer.[@more@]
-
Entrades recents
Comentaris recents
Arxius
- agost 2007
- juliol 2007
- abril 2007
- desembre 2006
- novembre 2006
- octubre 2006
- setembre 2006
- agost 2006
- juliol 2006
- juny 2006
- maig 2006
- abril 2006
- març 2006
- gener 2006
- desembre 2005
- novembre 2005
- octubre 2005
- setembre 2005
- agost 2005
- juliol 2005
- juny 2005
- maig 2005
- abril 2005
- març 2005
- febrer 2005
- gener 2005
- desembre 2004
- novembre 2004
Categories
- No hi ha categories
Meta
Jo sé que no sé fer res i aquesta tarda em sento trencat.
Isnel, segur que apareixeran somriures nous, i sols que escalfin, i mars tranquils … I hi ha coses que no cal saber, que no sap ningú …
D’escriure, sí que en saps (i ho saps). I a més saps que el que escrius pot ser canviant i que potser demà ja no ho pensaràs, però sempre serà menys efímer i més interessant per als qui et llegim (parlo per mi, esclar) que la immediatesa de la roda punxada, la persiana encallada, la vora que cal arreglar…
De totes maneres, que part de la realitat que de vegades t’empeny a escriure canviï, encara que això suposi que escriguis menys.
Isnel, tu no vius a un lloc bonic?,doncs penso que saber mirar és més important que saber col.locar un aplic. Patada a les coses que no sápigues fer i gaudeix d´aquelles que surtint del teu interior i de la teva manera de ser i de pensar.
I quan te n’adones que de tot això que dius l’únic que saps fer (jo) és canviar la roda punxada? què fas? anar esperant que la vida et punxi rodes, per fer alguna cosa?
Sort en tens que escrius. I que et llegeixen persones feliçes (feliçes al menys després de llegir-te)
El somriure pots donar per descomptat que hi sera mentres les lletres apareguin una al costat de l’altre en el teu blog.
Dona, doncs escriure et surt prou bé, no? Segueix, segueix…
No sé perquè, o millor dit, ser perfectament perquè… amb això que has escrit m’he sentit molt identificada… que trist… però suposo que ens passa a tots, a uns més sovint que als altres, però ningú no se’n lliura…
lletres, paraules, frases.. no hi ha res com saber-les ordenar, i tu ho fas molt i molt bé isnel..
La tarda és boirosa i estranya, sí, però segur que saps fer moltes coses a les quals no dónes importància precisament perquè les fas sense esforç i que per a altres són esforços titànics… I com diu la Fitipaldi, tots ens reconeixem en més d’una frase de les que has escrit (jo sé fer punt de creu, però poques diferències més hi ha). I per això ens agrada tant llegir-te sempre. Una abraçada de vespre estrany
I tant que escrius bé, Isnel!!!! Els somriures són difícils d’ aconseguir, i efímers, és cert, però quan n’ aconsegueixes un, t’ hi agafes com si t’ hi anés la vida. Ànims, i a disfrutar de la Setmana Santa tant com puguis!!!!! Ens llegirem la setmana que ve!!!!!
🙂 un somriure delicat abans de res.
I sí que saps fer molte soses Isnel i sobretot una molt important, intenatr trobar-te, tot, les teues alegries i les teues flaqueses, i això estimada a miga és molt, i a més saps acaronar les paraules. Què això de vegades no és prou? i tant, però ja és,ja. Mira jo no sé ni traure el suro d’una botella de vi, i quan em menge un gelat sempre acabe tacant-me tot, així que imaginat ¡, però si açò ho conte i et faig somriure una miqueta ja és molt important. I tu fas arribar moltes coses quan escrius, Un beset. 🙂
I quan esc-rius vius!
Em sembla que això dels blogs arruïnarà al gremi dels psiquiatres. Aquesta setmana veig molta gent amb l’autoestima molt baixa. serà un efecte ambiental no identificat. ¿com podia seguir girant el món abans d’internet? Que diguis que tu no saps escriure em sembla un insult. Però a vegades s’ha de negar l’evidencia per refermar la ruta. Salut i repúblika bananera.
I tant que saps fer moltes més coses i totes molt bé: saps escriure (i això ho fas de meravella); saps acollir la gent a casa teva i fer que se sentin al paradís; saps transmetre pau, encara que al teu interior hi hagi un terrabastall; saps explicar contes i històries i fer somniar; saps passar desapercerbuda quan no cal fer soroll i ser molt present quan cal; saps… Saps ser la dona meravellosa que ets.
Isnel, i si probes de relativitzar i redimensionar una mica més les coses i poses per sobre de tot el teu equilibri emocional. No sé, intentar posar-te una mica «au dessus de la mêlé» i jugar una mica en situació d’ avantatge…saps, com els esparvers que planegen sobre les valls, per sobre de tots les altres?. Perdona per aquest intent de consell eh, que prou feina tinc per mi, però et dic el que penso, amb sinceritat.
Em sembla que ja sé què vols dir amb la 1a raó que dius, perquè jo també ho he vist i m’he quedat de pedra però no has de dixar que axò t’afecti i ens privi de passada de les teves lletres una darrera de l’altre. jo diria que en tristany té molta raó, torna’l a llegir amb calma i j veuràs com i toca molt. si lomar té raó o no ja no ho sé perquè no he estat mai a casa teva però si ell ho diu m’ho crec.
I la segona raó? O potser no convé pregunar…
Preguntar… o pregonar… com vulguis.
Amb un dò com el teu per escriure, transmetre sentiments, animar a tothom amb els teus comentaris, compartir les teves angoixes i les alegries d’una manera tant bella….qui voldría saber fer res mes, tut ets com ets, i saps estimar i fer-te estimar no et cal saber fer res mes!!!! Bona nit bonika!
S’ha llevat bé l’esparver? 🙂
Pero saps fer alguna cosa más a part d’escriure. Saps atraure a la gent. Mira cuanta gent s’ha preocupat pel que deies. Mira cuanta gent ha volgut dir la seva!! Això és fer bé algunes coses, no?
no deixis d’escriure, Isnel, ni tan sols quan pensis que no en saps (a més, sí en saps)… Així un dia trobaràs la línia que has somiat, i potser en són moltes més.
a mi m’agrada com ho fas
🙂
Una abrac,ada de tornada i a seguir escrivint.
Ostres, és que és per celebrar-ho, eh, quan deus acabar la maleïda carrera d’arquitecte … Fins i tot 100 anys després, pel que es veu … Un somriure constructiu 😉