Potser era el número: 113. El post 113 m’ha sortit massa rebuscat. Per no dir el que volia dir, no he dit res del que havia de dir. Agafo l’escombra, doncs, i l’amago sota l’estora, el 113. I ja no parlaré més de caramels, sinó d’escombres. Les agafaré per intentar fer fora aquesta morbositat malaltissa d’aquesta tarda de l’1 d’abril. Mira que sóc poc de misses i de capellans, jo, per no dir gens. Però ara no em puc estar de parlar-ne. Semblem voltors, avui, tots plegats, sinistres voltors amb les ales bategant a la plaça de Sant Pere, esperant la mort. El que més m’espanta és aquest poder tan criminal que de vegades assumeixen els mitjans de comunicació per arribar a ser els primers a donar la notícia (la que sigui: la mort d’un Papa, l’esclat d’una guerra, l’enfonsament d’unes torres bessones, el suicidi d’un boig…). En només cinc minuts he escoltat cinc notícies contradictòries en un mateix mitjà: el Papa ha perdut la consciència; el Papa ja és mort; el Papa ja veu Déu; el Papa està lúcid; el Papa agonitza. Perdoneu-me, però jo crec que més d’un periodista, aquesta tarda, li hauria volgut treure la cànula o la sonda amb les seves pròpies mans i poder donar ell la notícia abans de ser rellevat del torn. No seria pas la primera vegada. Quin fàstic, tot plegat. Una bona escombrada i a fer fora els missatgers, avui, que s’ho tenen ben merescut. I nosaltres, també, per fer-ne tant de cas.
[@more@]
Estic amb tu PereJoan. Que em perdonin els creients però a sobre que paguem un paston a l’esglèsia i la pasta que tenen, etc…ja son prou grandets per poder resoldre’s ells mateixos els problemes
I encara segueixen igual… La pietat no era una qualitat cristiana? Doncs jo no la veig enlloc. L’únic que veig és pornografia televisada, des de fa dies, mostrant-nos obscenament un home malalt, agònic. Ara sembla que l’agonia ja entra en la fase final, però trobo terrible que el moment de la mort, sigui de qui sigui, es converteixi en un espectacle de circ.
Teniu raó, i no sempre estic orgullós de tenir la feina que tinc. Això de les primícies i les exclusives anirà morint. Quin sentit té anunciar una cosa deu segons abans que la emissora de a competència? i menys una notícia esperada, a la que només s’hi ha de posar el minut en què passa. Però si tothom pensès com vosaltres, els missatger portarien (m) altres missatges. El que fan amb el Papa no es massa diferent que el que puguin fer amb el Rainiero, o el que van fer amb l’Arafat.
Isnel, vas deixar un comentari a memòria restringida. Només deia: Saramago!!! Ara sé perquè m’atrauen tant les gotes
Els mitjans de comunicació fan una gran morbositat de tot plegat.. sembla que gaudeixin de tot el que passa, tan del bo com del dolent.
Als creients no els entenc, als monestirs fan festes quan es mor un monjo, representa que va amb Déu i estarà millor que aquí, per què doncs, no deixen morir al Papa tranquil? Si ha d’anar amb el suposat Déu, per què es preocupen tan? Per què es contradiuen tan? Pq…
A la selenita, el Lloro deu estar-se pensant paraules.
Isnel, si et diguès el que he llegit de Saramago i Eco semblaria el que no sóc. Em passa com amb els Beatles o Serrat, que m’agrada tot. L’antoni de memòria restringida parlava de l’home duplicat i també està bé. Todos los nombres i, per lligar-ho amb aquests dies religiosament noticiables, el evangelio según Jesucristo son molt recomanables. Pero hi ha l’Any que va morir Ricardo Reis que penso que és per menjar apart. I ara el que volia dir. Que la vida no és només el que escribim i el que diem. És també, i sobretot, el que ens contesten i el que ens entenen. Vull dir que ens estan atabalant amb la mort de Joan Pau II, però que podem buscar altres coses a la tele (per exemple, l’interruptor). Que està molt bé llegir els diaris (en plural, que segur que en llegeixes més d’un), però que el vol d’una papallona pot portar molta més informació. No, pot, no. La porta.
El vertader opi del poble és la identificació de la gent senzilla amb el poder. M´explico: la senyora que fa la neteja a casa és molt monárquica, la seva admiració per la reïalesa la fa sentir com si fos de sang blava i això li fa pujar l´autoestima. Molta gent que va a missa, que ara pateix molt pel Papa, es creu que está més a prop de Déu i que és més bona pel simple fet de identificar-se amb aquestes idees. Els obrers que voten al PP o que admiraven al Mario Conde, es senten importants i poderosos, admirar als poderosos, per ells, és formar part de l’èlit social….tot és ficció, mentre això passa, la veïna d´aquests alienats potser no té un crostó de pà per posar-se a la boca…i ells plorant pel Papa. Quanta, quanta insolvència moral!
A mi Saramago també em fascina, com a escriptor i com a persona. M’hi vaig acostar a través de l’Assaig… i també em va impressionar molt, sobretot perquè descriu amb cruesa i versemblança el que som capaços d’arribar a fer en situacions límit. I després van venir tots els altres… 🙂
Puc firmar el teu post? I fet i fet, quants som els que n’hem parlat avui?
Aiii, la societat de la informació… quins maldecaps que porta!!! La veritat es que si, que els periodistes tradicionals son com hienes; sempre buscant menjar per arreu, entre la carronya, prenent-se les troballes els una amb els altres… Pero potser millor aixi, perquè sinó ja l’haguéssin mort, nosaltres no ho sabriem, i ells tant feliços, o no?
Ja que estem a l’any Quixot… crec que ho resumirem tot si repetim la seva frase…
«Con la Iglesia hemos topado»
Caram, el Quixot no sé, però aquesta frase ho resumeix tot tant… u_u
Osti, tu!!! No foteu!!! Es mor el Papa?? Des de quan?? Fa molt que esta malalt?? ….
…
… D’aixo … El Papa de qui?? 😉
…el seu càrrec no el deixa morir en pau
Doncs jo de Papa només en reconec un que es el que m’ha vist créixer, m’ha pagat els estudis, ha celebrat amb mi tots i cadascun dels meus aniversaris, m’ha fet companyia i m’ha cuidat quan estava malalta i m’estima com només un pare pot estimar una filla, aquest es l’únic Papa en el que crec i em preocupa.
Per si interessa algú:
Estic totalment d’acord amb el que diu en manel sobre Saramago i la Isnel.
Au, ja ho he dit.
Jo m’ acabo d’ enterar ara de la seva mort. Que hi farem, cada dia mor un munt de gent, al món. Jo no crec ni deixo de creure en Déu. No parlo d’ aquests temes, però no m’ agrada queels mitjans de comunicació converteixin en un espectacle la mort d’ un home, sigui qui sigui. Has vist la pel·lícula Mad City (amb Dustin Hoffman i John Travolta??). Parla precisament de com els mitjans de comunicació poden incidir en el final d’ una notícia. Te la recomano!!!
Mentrestant, encara estic esperant la fi del món i demés cataclismes que uns quants bojos pronosticaven amb la mort d’ aquest papa. Aixxx… com està el món…
doncs un altre per tu, serà per petons. Un petó, que és de les coses més boniques que hi ha al món i que a sobre és gratis