Per demostrar-se unes quantes coses que ara no vénen al cas, va començar a escriure en un diari interactiu personal. De seguida s’hi va sentir bé. Molt bé. Va tastar-hi unes amistats especials, càlides i flonges, d’aquelles que fan venir pessigolles a la panxa. Va trobar-hi companyia a qualsevol hora del dia o de la nit. Va encaminar-hi unes quantes noses, alguna il·lusió, un grapat de pors, un parell o tres de somnis, un ramat d’anhels… Gairebé, gairebé, s’hi va enamorar i tot…
Més enllà del diari, però, la vida continuava… I, un dia, llegint els textos presentats a un premi literari del qual ella era membre del jurat, va tenir una de les sorpreses més increïbles de la seva vida. Sota un pseudònim gris i ensopit, neutre i ambigu, algú havia presentat a concurs un dels escrits del seu diari. No va poder trobar-hi, per més que s’hi va esforçar, res diferent ni canviat: ni un punt, ni un signe d’admiració, ni un accent, ni tan sols el títol, res…
El dia de la deliberació, ella no va dir res i va deixar que la resta del jurat opinés, comentés, jutgés, valorés… El "seu" escrit va guanyar i ella va continuar sense dir res. Fins i tot es va abstenir en la votació final. El dia del lliurament del premi, va veure el "guanyador" com recollia el premi (600 euros i un trofeu). Era un somniatruites de somriure ample i fals, ulls petits i nas gros. Ella va pensar que era molt lleig. Ell, després de l’acte, amb una copa de cava en una mà i un canapè de sobrassada a l’altra, se li va acostar. L’home s’acostava a tots els membres del jurat per saludar-los i agrair-los la concessió del premi. A ella, quan el va tenir a davant i va veure aquells ulls petits, aquell nas gros i aquell somriure fals, li van venir temptacions d’esbombar la veritat enmig de tota la concurrència.
Al capdavall, després d’escoltar-li les paraules arrossegades i superficials, extretes segurament del "Manual Universal de les Mentides", li va contestar, només: "Sap que és molt lleig, vostè?" I el va deixar amb la copa mig alçada i el canapè de sobrasada desfent-se entre els seus dits com una merda de gos tova i llefiscosa…
[@more@]
Ara em deixes intrigat… Sera cert??? Per si de cas, jo no he estat… :p
Aquesta és una de les angoixes i malsons del/la blocaire: tot allò que escriu queda exposat a una intempèrie de la que s’alimenten garses i voltors sense escrúpols.
Ho compensa únicament la complicitat que s’estableix amb desenes (en algun cas centenars) de companys/companyes sense rostre i la consciència que hi ha algú, en un lloc indeterminat que de tant en tant engega l’ordinador, es connecta i espera trobar unes gotes indefinides (un dia d’això, un altre dia d’allò altre) que el confortin i el facin tirar endavant i, perquè no, de vegades somriure.
Perdona, Isnel, però ja saps que les reaccions dels lectors són imprevistes, potser més tard hi faré una altra reflexió. Em sembla genial i divertidíssima la resposta teva en aquest context, potser una de les poques possibles donades les circumstàncies. Això de l’anonimat té els seus inconvenients, veritat?
lleig, és molt lleig això… mira tu, qui sap escriure, en sap; però qui no… que cerqui altres aptituds, no? jo l’hagués liat segur, hagués montat un espactacle de collons, que hipòcrita és la gent, per favor!! ai.. espero que no sigui cert això que expliques perquè si ho és, ja m’estàs dient el nom i els cognoms del paio aquest que vaig a buscar-lo i … ai… que es prepari!!! besades eufòriques!
No sé si donar les gràcies que el meu blog es digui com jo :S Quin mal tràngol! Per 600 euros, avui l’hi hauria fotut una patada als ous…
Jo també vull saber si és certa la història (si ho pots dir, clar). Crec que jo també faria com la «matinada». Sóc molt possessiu amb els meus contes i escrits (perquè em costen un ou fer-los, tot sigui clar) i no ho suportaria. Això sí, si qualsevol persona em demanés permís per utilitzar-los i m’ expliqués per a què els vol, li deixaria fer sense cap problema (ja ho he fet i m’ he alegrat que l’ altre s’ emportés tots els mèrits). Però així, a traïció… mai!!!
Com hi ha món…!
Em sembla genial la teva reacció, tant durant la deliberació del jurat com en el refrigeri post-premi.
Tal com deia el meu avi, de porc i de senyor se n’ha de venir de mena.
Lleig, lleig. Molt lleig. Quina curiositat, ara, no? Qui deu ser el «talent literari» que va guanyar el premi?
és veritat això?…
Jo m’ho crec, l’estupidesa humana no té límits!.
No pot ser!!!!!!! De debò??????? Això va passar al premi aquell del poble alt de l’aigua freda, el de la Vella????????
Jo, ho sento, no m’hauria callat!
Hòstia, Isnel, de debò que avui hem deixes de pedra. El cas és que això ho he pensat moltes vegades. «I si»…En fi, esperem que algú no s’atrevisca a presentar res meu a cap premi literari abans que jo…
Jo també em moro de ganes de saber si és real!!
Però quina barraaaaaa!!!!!!! No pot ser, no pot ser… no pot tenir els sants collons de presentar un escrit que no és seu i algú altre ha escrit amb ilusió… és insultar a la paraula, és mentir a les lletres i enganyar al món!!
I no era lleig no… devia ser horrible!! Fastigòs!!!!!!!!!
Un petonet, i espero i desitjo que no t’hagi passat de debò… (jo m’emprenyaria tant…però tant… )
Potser, al pròxim premi, Mr. Nas Gros hi presentarà aquest post. O potser no tornarà a presentar-se ni a la parada del bus, de la vergonya que li agafa! Vosaltres creieu que aquesta gent escarmenta?
esper que sigui una broma, perquè si això va passar… és molt i molt lleig…
supòs que això no farà que deixis de tenir un blog, no?;-)
I sí, molta sang freda vares tenir; jo l’hauria travessat amb una de les meves fletxes
Jo si m’ho crec, hi ha gent per això i per a més. Ara jo el qeu haguera fet es no callar-me , en llegir-ho hagués agafat tot el jurat , hagues anat a un ciber o on fora i haguera descobert aquest misserable i ja no pels 600 euros, això tan s’hi val, sinó perquè seria com furtar-me un tros d’ànima. La mentida premeditada és inhumana i aquest home lleig a més és molt lleig d’esperit, i amb eixa gent no s’ha de tenir contemplancions cal desenmascarar-los. Mira tant content que m’havia posat en llegir el posrt anterior i ara tinc una mala llet….
Jo no m’hagués pogut contenir, mentre ho anava llegint em bullia la sang. Pot haver-hi gent tan i tan misserable?
passa sovint, i no només en àmbit literari… el que no sé és perquè no vas agafar el post en qüestió i el vas enviar als altres membres del jurat. jo ho faig amb els meus alumnes quan, sobtadament, escriuen sense cap falta: la primera adreça de la primera pàgina del google sol tenir la resposta. sense afegir cap més comentari, els la grapo amb el full que m’han donat ells i en subratllo (si cal, de vegades és absolutament igual) les coincidències.
i quan el que m’han fotut és l’article, només he pensat que hi ha coses que no s’han de repetir mai més…
Aquesta història dóna per un post que escriuré segur un dia d’aquests (amb el seu permís, Isnel). De tota manera, vull apuntar un parell de cosetes, en cas que la història sigui veritat:
– m’encanta que li hagis deixat aquest post al teu lector pseudo-anònim. El pobre es pensava que no l’engaxaria ningú i ara tindrà remordiments per tota la vida.
– es fa públic el guanyador del concurs durant aquest mes? Té el premi el nom d’una escriptora?
Lleeeeig, molt lleeeig i encara diria mes: LLEIG!!! Una abraçada bonika!.
jo l’entenc com certa, la història. i ho veig una mica des d’una altra perspectiva. què es premiava? un conte. i quin va guanyar? un de teu. La resta, 600 euros, què més dona? Si ni tant sol li serveix per fer-se la cirugia estètica.
I per posar-se en contacte amb la propietaria d’aquest de blog, a quin correu s’ha d’escriure?… pregunto
Isnel carinyet, jo seguisc igual de content en llegir-te i en compartir part del meu temps amb tu i amb les altres persones a qui estime. I encaràaque siga un «imprevist» és tan problable que de segur que ha passat, igual no en un post, però sí en molts altres àmbits de la vida com diu l’elisenda, i això és el que em fot, que hi haja gent amb una barra enorme aprofitant-se dels altres, per això encara se’m posen els pèls de punta quan sent la internacional 🙂 . Besets bonica, jo després de veure tantes coses allò que em fa feliç és veure als meus amics i les persones que estime contentes i bé i això no té preu 🙂
La rèplica al post la podeu trobar aquí. Per qui no m’hagi llegit mai, que li afegeixi una mica d’acidesa i cinisme.
Estimats companys de lectura de Gotes, penseu que si la Isnel vol mantenir-se anònima, si el copiador és lector de Gotes, si l’Isnel ho relata al bloc, si qui es presenta a un premi sap el nom dels membres del jurat… Felicitats Isnel!
La Isnel es vol mantenir anonima?
Si això va passar allà dalt de les muntanyes, li podies haver insinuat a «qui tu ja saps» que muntés la grossa! Però, de tota manera, m’ha encantat la teva reacció, sí senyor. Digna d’una Gran Dama com tu.
Enhorabona Isnel, veig que tens talent fins i tot per etzibar-li al teu lladregot el que es mereix.
Aixo si, a seguir escrivint eh.
Totalment d’acord amb tu, Perejoan. Quin dilema pel membre del jurat, oi? Denuncio el plagi o li permeto el pas per saber si el meu relat és digne del premi?
Voleu dir k no sera la Isnel ki s’ha plagiat a si mateixa fennt aquest relat imaginari com diu en PereJoan
Mai no serà suficientment recomanada la filosofia de Creative Commons. La cultura ha de ser lliure, però la propietat intel·lectual és indefugible.
Enhorabona pel bloc.
http://creativecommons.org/licenses/by-nc-nd/2.0/deed.ca
Ups!! No sé si és el reflexe de la rosa que tinc aquí al costat o qué, però m’ha pujat una vermellor a la cara. Uff!!! 😉