Volcà Agua (La Antigua Guatemala)
De nou, l’espera al Prat. I els ulls clavats al panell d’arribades, calculant mentalment el retard. I, mentrestant, el record d’una ciutat de terres empedrats, i de colors, i de fugides… I la lectura d’un llibre que, ple de gosadia, explica com La Antigua Guatemala és l’Asteroide B-612 on va néixer el Petit Príncep. A ella, de fet, tant li fa, on és exactament l’Asteroide B-612. Ella només vol veure el número de vol al panell i, al costat, "Aterrat". I, quan això passa, i s’obren les portes de la terminal d’arribades, nota el blau com s’escampa i la busca… Un petó lleuger, una abraçada cansada, un equipatge petit (d’anades i vingudes ràpides, intermitents, desesperants…). El tiquet d’aparcament a la màquina. Unes monedes. Silencis. Pujar al cotxe. Enfilar el camí de casa. I ell que calla. I ella que somia. Fins que sent una punxada al pit. Forta. Perquè el diumenge és galopant i aviat arribarà la tarda. I ell marxarà. I ella, no. Potser rellegirà el llibre on s’explica que l’Antigua Guatemala és l’asteroide del Petit Príncep. Potser tornarà a llegir tot el Petit Príncep (és curt, de bon passar, màgic, tendre, intel·ligent, ple de preguntes…), estirada al llit, cansada… mentre ell escampa el blau (el seu blau) per altres llits, relaxat i feliç d’anar i venir tan sovint del lloc on va néixer el Petit Príncep…
I ella estarà d’acord, al capdavall, amb l’autor del llibre que, amb una documentació que esfereïx, assegura que La Antigua Guatemala és el bressol de la ingenuïtat…
"El Petit Príncep va pujar a una muntanya molt alta. Les úniques muntanyes que havia conegut mai eren els tres volcans que li arribaven al genoll. I el volcà apagat el feia servir de tamboret. Des d’una muntanya alta com aquesta, es va dir, podré veure d’un sol cop d’ull tot el planeta i tots els homes… Però només va veure agulles de roca molt esmolades".
I ella, aquesta tarda, ja no sap què veu…
[@more@]
Doncs jo hi veig tendresa per tot… I la tristesa dels adéus…
Una abraçada i un somriure 😀
Mira, isnel, a veure si m’explico: et llegeixo sempre, sempre… I segueixo els teus periples per aquestes pàgines de bogeria. Vaig assistir silenciosament al teu «casori» de l’altre dia. La teva fantasia i imaginació em desborden. La teva manera d’explicar-ho és única. I no entenc aquest dolor teu tan profund, amb tota la vida que pots assaborir i donar. No ho entenc. No sé a què ni a qui estàs lligada, isnel. Però te n’has de sortir. Per Déu, fes alguna cosa… És que em vénen ganes de venir i sacsejar-te… Què dimonis et passa? Tinc una caseta a Port de la Selva, arran de mar… Vols que un dia en parlem? Vull dir que la felicitat està allà, al pas de la porta… Hòstia, tia, que només vivim un cop!!! Ai, perdona… Jo sóc més pacífic… Però tu em subleves, amb tota aquesta impotència…
Una abraçada d’una tarda de diumenge que ha d’estar plena de sol, collons…
Perdona per la paraula final… Volia dir que tu ens inspires a molts… (em sembla) i que això no pot ser… Però, de totes maneres, no ens deixis mai, ok?
Ui, ui Àngel, que estem tocant terrenys perillosos!
Però tens força raó, Àngel.
Una abraçada, Isnel i que la tarda de diumenge no sigui massa dura i, si ho és, ja saps que pots trucar-me.
Jo només et puc dir que disfruits d’ aquest blau tan com puguis. I que potser no sigui mala idea rellegir el Petit Príncep. Ànims, com sempre, en aquesta tarda de diumenge!!!!
Només se m’acut una cosa, ara mateix: remetre’t al comentari de l’àngel. El primer. Fes el que vulguis però no l’esborressis pas!
Isnel, potser des d’ací només intuïsc, només albire certes boires que deixen passar de tant en tant els raigs del sol i els blaus del cel. Des d’ací crec que també puc enterndre’t, entre línies, entre terceres persones del singular, i també els comentaris de l’àngel, l’acollida i el frederic…puc creure que puc entendre-ho, a tu i a ells, per això només et deixe la cançó de la Maria del Mar ,l’altre dia li la vaig enviar a una bona amiga, i com a ella et dic que ma acompanyat i m’acompanya moltes vegades i en especial aquestes paraules..»sóc tan feble com aquesta llum, però me’n surtiré, segur que sí…». De vegades som tan febles com aquesta llum, i dintre del gran sentiment que pot ser sentir-te així crec que em de tindré almenys la il·lusió de surtir-nos-en. Un bes molt fort.
Jo li diria a ella que provàs de marxar també, i d’escampar el seu color particular per altres bandes, i que intentàs veure cada diumenge horabaixa somriures, llum, converses…
Li diria més coses, però pas pena que després soni a retret, la qual cosa no és la meva intenció, és clar…
Ànims! 😉
Sigui el que sigui el què veu, no podria mirar cap a una altra banda, ella? Ni que sigui una estoneta…
Llegint el primer comentari de l’Àngel m’ha semblat sentir-me a mi mateix, donant-te la mateixa tabarra de sempre. Però és tots t’estimem molt. Jo, moltíssim. Espero que la setmana que entra sigui molt suau i plàcida i plena de noves energies. Un petó molt fort.
sempre és una bona idea rellegir el Petit Príncep, perquè està ple de saviesa i de petites veritats que mai veiem i sempre estan amb nosaltres.. intenta obrir-te a altres colors bonica, que aquest blau ja comença a fer-te sentir massa cansada.. cuida’t molt, i mil abraçades..
Senyora tercera persona del singular:
Tots hem nascut a l’asteroide B-612.
És, només, que de vegades ens n’oblidem.
Isnel… carinyu… amb dolces paraules em fas entristir molt, i també em vénen ganes de sacsejar-te com deien més adalt… no sé què dir-te… no sé com animar-te… com fer-te saber que tu també tens un blau per escampar, ho saps no? i tu l’has d’escampar… només tu… i allà on vulgues… i has de seguir escrivint, així com tu saps, amb la puresa, amb l’innocència, amb paraules encisadores… cuida’t, ara més que mai, cuida’t molt, si no ja serem nosaltres aquí per fer-ho, si et deixes… 🙂 un fortíssim petó
Una fotografia brutal… simplement preciosa!
Mai no havia vist contestar comentaris d’aquesta manera… Isnel, què hi tens als dits… D’on surt aquesta capacitat de jugar amb les paraules d’una manera tan suau i subtil, d’exposar la vida d’aquesta manera que entra i entra, ben endins… D’un grapat de comentaris, en fas tot un post… Diuen que hi ha escriptors que només escriuen (i escriuen bé) amb el dolor com a companyia… No m’agradaria creure’m que tu ets com ells, perquè aleshores tot seria una contradicció brutal, esfereïdora: desitjar que siguis feliç i continuar llegint-te amb tant de plaer… (No sé si m’he explicat…)
el petit princep es pot rellegir cada dia. Bé, avui no cal. Només llegint aquest post i les sequeles (comentaris) posteriors ja hi ha la dosi necessària d’ingenuitat i tendressa i saviesa i… de tot el qe cal per viure.
I ell que calla. I ella que somia. — M’ha agradat!! A més, ho vas repetint durant tot el text… ELL. ELLA…. sisi, m’ha agradat! ho havia de dir xDD
Aixxx, no sé què és millor: si llegir el post o els comentaris, i no tenfadis eh? perquè el post sempre em deixa molt petit com encongit i després els comentaris fan que m’animi… buf, nena, no saps com m’agradaraia saber escrirue coses així o dir-els a l’orella d’algú…
Ja sé, que qui ha decidit tornar en dilluns, i no qualsevol altre dia, he estat jo. No puc, doncs, culpar a ningú de què ahir fos diumenge. He postergat fins a última hora el venir a veure’t. Tenia l’esperança de què el dilluns, hagués donat fruits. No ha estat així, que hi farem. M’he hagut de trobar, amb la tercera persona del singular. Una abraçada, Isnel.
no puc enviar-te cap e-mail, me’ls retornen! aggg
Hola carinyu, jo també he intentat enviar-te un mail, però tampoc puc! Ja m’ho havia dit Ell el que passava però com soc molt tossut ho he volgut provar jo mateix. Doncs res, aniré a cercar al Lloro a veure si m’ajuda.
Pensa que qualsevol racó de món es pot convertir en el teu Asteroide B-612, amb l’única condició que el portis a dins.
Esperar alguna cosa mai és tan gratificant com deixar que aquesta arribi per si sola. Ànims.
Bona nit!
P.D.- M’avergonyeixo del meu llarg silenci, però a vegades la feina em consumeix tota la sorra del rellotge.
🙂
Per què has posat com a títol Asteroide B-612?
Salut!
Perdona el retràs en contestar-te.
No conexia aquesta història de l’Asteroide B-612. Es que és el pseudònim d’una magnífica persona en uns foros de ciència, i vaig obrir els ulls quan ho vaig veure. Curiositat només.
Gràcies.
Salut!!