Plou. Plou aigua a les boques obertes i desesperades dels boscos i dels camps. I plou als vidres de les finestres de les cases d’un dilluns de festa. I plouen altres pluges, també. Plouen pluges de somriures escapats d’un dinar de dissabte allargat amb una sobretaula de deu hores atapeïda de serrells de converses, de flocs de complicitat, de glops de cava, de pastissos increïbles i de cridaneres declaracions d’amor a l’Eto’o. Plou encara el record d’una pluja tendra de diumenge enmig de flors que han crescut màgicament entre les pedres de la ciutat dels quatre rius. I plou una descoberta personal, més màgica que les flors i més forta que les declaracions d’amor de dissabte: plou el murmuri d’una veu tranquil·la, d’un cor sacsejat per ventades injustes, d’unes mans delicades, d’una mirada dolça, d’una escriptura poètica i atrevida; plouen els retalls d’un discurs plaent, senzill, net, carregat de petites històries de grans vaixells i de tripulants valents; plou una descoberta feliç.
(També plou, però, una abraçada de dissabte que no va ser i una trucada estranya aquesta mitjanit d’algú que plou quan no toca i que, quan tocaria, passeja per les sorres del desert més sec i més esquerp del món).
[@more@]
Jo també soc dona de pluja, llàstima que mai plogui al gust de tothom o bé sempre plogui sobre mullat…Una abraçada bonika!
plouen mirades de complicitat, plouen paraules i acords, plouen ara, ara que jo ja estic mullada, plouen… i com que a mi m’agrada la pluja, no puc dir mai que no… i accepto cada pluja que em cau sobre la pell… una molla abraçada! 😉
tant de bo ploguera de veritat! és que ens fa falta! però mentrestant ja ens van bé aquestes pluges tan poètiques que ens expliques (i a qui plou quan no toca… que li donen vent!) Besets!
Jo ahir també passejava per les flors entremig de les pedres i dels quatre rius (i de riuades i riuades de gent). M’agrada com descrius la pluja d’una descoberta feliç i et desitjo que la pluja de felicitat tot just comenci, perquè les sorres seques i esquerpes dels deserts on no hi plouen mai abraçades ningú no les vol ni les ha de voler. I menys tu. Una abraçada de pluja de les maques, fértils i plenes de futur.
Isnel, per variar, aportare el meu granet de sorra, i cantare:
Plou i fa soooooooooooooooooooooooooooooool
Les bruixes es pentineeeeeeeeeeeeeeeeeeeeeeeeen
I ull amb aquestes trucades a hores intempestives, son les mes perilloses !!!
Veig que has passat un bon cap de setmana i que no hi ha hagut post de diumenge a la tarda. Me n’ alegro molt. A veure si la cosa continua així. Jo també sóc un home de pluja, llàstima que últimament, amb aquest clima, m’ estic assecant. A veure si el del temps de tv3 té raó i aquesta setmana plou a bots i barrals. Una abraçada!!!
Totes les gotes de pluges que expliques a la teva manera, isnel, tenen una pinta meravellosa … (i les de dins del parentesis, deixa-les a dins del parentesis, no?).
Ara fa sol, però la pluja d’aquest matí ha esborrat velles taques de pols de nits passades. No deixis que la sorra del desert envaeixi el teu món ni que les trucades que no toquen alterin la teva vida. Avui disfruta del dia i, si et ve de gust tornar a veure les flors enmig de les pedres dels 4 rius (com diu l’Àngel), anem tranquil.lament a descobrir-les, t’hi apuntes?
Doncs a mi la pluja no m’agrada. Bé, en general no m’agrada. El pitjor que et pot passar és que un dia de «diumenge a la tarda», depriment, es possi a ploure, per mi encara és pitjor, és com si el cel et convidés a plorar amb ell, i tu el segueixes.
Ara, que… Com descrius aquesta pluja m’han vingut ganes de que plogui 😉
potser l’important és que plogui, encara que sigui malament, no? o aquesta frase era amb un altre verb? 😉 potser sí…
La vida ens sorprèn, de vegades, amb descobertes humanes que tenen la benignitat d’una pluja convertida en miracle, d’una pluja que ens rega el cor eixarreït, badat de sobte, meravellat de sobte, com una flor que esperava l’aigua senzilla i tendra, i ja no sabem si l’aigua que ara regalima pels pètals, per les fulles, per la tija d’aquest cor són les gotes de la pluja rebuda o les llàgrimes d’una alegria nova, fervent, inesperada.
Tamquem tots els parèntesis, isnel. Tots. Amb la flor de les flors, amb els magnífics poms de flors de les hortènsies blanques i rosades, contruirem una capsa de festa on ficar-hi tots els parèntesis inoportunts i punyents. I, després, llançarem la capsa al mar, des de la barana d’un vaixell ple de gent amiga. I que les onades en facin el que vulguin.
Vols callar, Lloro, que estic parlant amb la Isnel !!!
Cony de bèstia!!!
És que no et suportoooooooooooooo!!!
I quan fas discursos encara meeeeeeeeeeenys!!!
:))) però què heu fet???? queeeeè? si sembla «ballant sota la pluja» i quina pluja més bonica 🙂 Com estic de content quan us veig a tots així ^_^ I la fortuna Isnel la tenim, la tenim de vegades amagadeta però la tenim. Jo ho he conprovat avui. Un dia mig ennuvolat al cap i casal del meu petit país tan llarg i tan prim, assegut a una terrassa, prenent-me una camamila i esperant els resultats d’unes proves que han eixit bé, i em sent molt feliç, i mentre estava allí i de tant en tant eixia un raget de sol, he pensat en vosaltres (ja veus quines coses més estranyes) i sentia una força estranya , de fortuna , ja veus i després ha plogut, algunes gotetes, gotetes de felicitat 🙂 Molts besets . Ah i a mitjanit apaga el telèfon fes-me cas 🙂
«A mitjanit apaga el telèfon».
Sí senyor. Un molt bon consell, joan. Te l’has apuntat, isnel? Te l’has apuntat a la llibreta aquella d’apuntar les coses importants? No? Doncs va! Copia-ho cinc vegades, una a sota de l’altra, amb lletra ben clara.
Cada dia em caus més bé, joan…
Jo també vaig a copiar cinc vegades el que m’ha dit la isneeeeeeeeeeeeeeel !!!
La floreta més maca que m’ha dedicat maiiiiiiiiiiiii !!!
ANTIBOIRES DEL MEU CITROEN !!!
ANTIBOIRES DEL MEU CITROEN !!!
ANTIBOIRES DEL MEU CITROEN !!!
ANTIBOIRES DEL MEU CITROEN !!!
ANTIBOIRES DEL MEU CITROEN !!!
Tothom ho ha sentiiiiiiiiiiiiiiiiiiiiiit???
Apaaaaaaa!!! I m’ho ha dit a miiiiiiiiiiiiiiiiiiii !!!
Lloro!… Lloro!!!
Però… Nois, que algú porti una mica de rom, sisplau, que el Lloro s’ha desmaiat !!!
Ai, Senyor… Isnel, si li vas dient aquestes coses, no ho sé pas… No ho sé pas… D’una en una, dona, que totes de cop el reprenen…
Lloro!… Res… Lloro!
A dins d’un telèfon, Lloro. Ets la veu del contestador.
Hòstima, acollida! Tu també… Amb el que m’havia costat revifar-lo!
Nois! Porteu el rom una altra vegada!!!
Lloro!… Lloro!… Va, home, que no passa res… Que no, que no ets a dins d’un telèfon, que l’acollida està de conya, home… Va…
no m’importaria gens banyar-me amb les pluges fantàstiques de què parles… potser ja ho faig una mica 😉
Ai!… Ai!… Ai!…
Gràcies, amic meu, gràcies, ja em trobo millor…
És que em passa cada cosaaa… Ai! Que no ho veus, què em diuuu??? Ai!… Venta’m una miqueta més, una miqueta més… Ai!… He d’agafar forceees… Ho he de copiar tot 5 vegadeees… Me’n vull enrecordar béééé… No vull que se m’esborri res de la memòriaaaaaa!!!
Ai, Grumet, que m’agafarà alguna cosaaaa!!!
Alguna altra cosa, vull diiiir…
Una descoberta personal, una descoberta feliç; una descoberta, que sembla té tots els ingredients per enamorar-se’n. M’agraden aquestes sobretaules de dissabte, que fan desaparèixer les tardes de diumenge. Una abraçada, Isnel, i…, segueix descobrint.
Però… Lloro! Què t’empatolles? Què coi li estàs dient, a la Isnel? «Paper de diari»? On s’és vist!
Bo! Ja hi som!
Hola, Isnel, maca.
Ja veuras com aquesta pluja fara mes be que mal, espera’t a la llarga.
Doncs això, nel, que ja tens el comentari número 60. 🙂 Petons.
Petons, vigilant.
🙂