(Sóc la Gaieta, la germana petita de la Trasto. I és que la Trasto fa uns dies que festeja i no és mai per casa, la molt fresca, i això ho hauria d’escriure ella i no pas jo…, que jo encara no en sé, d’escriure… Però ho provaré, va).
Fa dies que a la Isnel li ronda pel cap que ha d’encetar una treva. Jo li dic que no podrà. I ella diu que ho ha d’intentar. Li pregunto per què. Ella em contesta que ha de pair i assimilar unes quantes coses. Li dic que quines coses. Coses, coses, coses… diu. I no la treus d’aquí. També repeteix que necessita temps, i que se n’hi passa massa aquí. I jo ja pateixo. Perquè "perdre" el temps aquí vol dir veure-la contenta, amb aquella brillantor als ulls que feia temps que no tenia. I, si para de fer-ho, què se’n farà del somriure dels seus ulls, aleshores? I encara diu una altra bestiesa: que voldria parlar cada dia amb tothom, que troba que és com si els ho degués, i que no pot, que no pot i que no pot… perquè, per fer-ho, necessita un temps que ara no té. Jo li dic que no cal que contesti a tothom cada dia, que uns dies uns i uns altres dies, uns altres… Però no m’escolta i insisteix que ha deixat massa aparcats uns quants projectes, i que s’ha de concentrar, que té un munt d’històries tot just en estat embrionari que els ha d’anar donant forma, i uns quants compromisos, i que, fet i fet, tant és escriure aquí com escriure "allà". Però jo sé que no és el mateix. I ella també ho sap. Sap perfectament que escriure aquí és molt més que col·locar més o menys ben posades unes lletres al costat de les altres. Escriure aquí és viure en un estat molt i molt especial, sobretot per a una persona que havia estat massa temps (massa anys!) tancada, vivint només en les històries que escrivia "allà". Ja veurem què passarà. Jo, quan la vegi massa capficada, o massa trista (perquè ho estarà, ja ho crec, que ho estarà!) li engegaré l’ordinador, buscaré lamevaweb i li aniré clicant les pàgines amigues, que en té un munt. I a veure si s’hi resisteix, llavors… a veure…
Ai, que em veig a venir uns dies llepats per un mar de dubtes, ai, ai, ai…
[@more@]
No és el temps ni els projectes aparcats, bonica, el que ens crea aquest estat d’ànim. Tampoc escriure un post brodat, com fas tu, no et representa massa esforç, diria jo. El problema, o la benedicció, del nostre desconcert és veure que hem abocat massa vida lluny de nosaltres a través d’aquestes finestres que s’obren i es tanquen. Persones en principi desconegudes que ens acompanyen i que sentim cada vegada més a prop. El mal, i tant que sí, és que aquestes finestres es tanquen cada nit i no confiem en l’endemà. Ens veiem sols, i un calfred ens ressegueix l’espinada quan ens mirem al mirall.
Saps, Isnel? No fa ni vint-i-quatre hores que em plantejava molt seriosament que em convenien unes vacances llargues, sobretot de visites amunt i avall. No m’ha durat ni això, el propòsit. Haurem sentit el mateix, avui?
Isnel, preciosa… Perejoan, Nimue i Imagine han dit tot el que jo volia dir-te: no deixarem que marxis, escriu al teu ritme (però escriu!) i reconec que mantenir un blog al ritme que ho fas (contestant tots els comentaris, passant per les pàgines amigues i noves que t’agraden -que em consta que ho fas- i intentant penjar un post tan sovint) no es pot. No et conec (perquè no t’has deixat) però em sembla que no em costaria gens endevinar els projectes embrionaris que dius i que no pots culminar estant tant per aquí (lletraferida «professional» i per convicció! com diu Imagine).
Ara veig l’Aladern i el llegeixo i també et diu coses que jo subscric. Estem establint uns lligams que, quan ens parem a pensar-hi, ens desconcerten. Ara que es parla tant de tot aquest món dels blogs, penso que també s’hauria de parlar d’aquest tema. I seré agosarat: pel que he pogut entendre, tu estàs molt capcitada per fer-ho (per professionalitat en l’escriure, per professionalitat en psicologia, per experiència personal… imagina’t, nena, tens tots els números per ajudar-nos a veure-hi clar…). Fes-t’ho com vulguis (menys posts, menys comentaris, menys el que vulguis) però no ens deixis. I, si ho fas, que sigui per poc temps. Jo t’estaré esperant, plogui, nevi, faci sol o tramuntana. Em penso que ja ho saps. O, si no, t’ho dic ara, amb la mà al cor.
Potro dies i dies sens escriure res ni deixar-te comentaris perqé la meva vida és un desastre i no tinc anims ni per escriureni res, però t’he anat llegint i m’has fet molta companyia. pasar per aquí era una delícia perquè em trobava molt socint les mateixes coses que jo volia dir però explicades molt bé. no sé si m’explico el que vull dir. no pots deixar d’escriure, ni per nosaltres ni per tu mateixa. i això que ens «deus» comentaris, empenso que t’entenc molt bé, perquè em penso que ets una persona molt especial i que ho fas no per quedar bé sinío perquè ho sents de veritat i perquè em penso, ho veig, que has fet molts bons amics i que volies mantenirhi el contacte. Torni a pensar, please, agafat’ho amb més calma si vols, però escriu, escriu escriu.
Una abraçada una mica trista però també amb una mcia d’esperança.
GAIETA, AMOR MEU!!!!!!!!! Com està la meva gata preferida?!
Què feliç em fa tornar-te a veure!
Cuida bé a l’Isnel! Bé ja sé que ho fas sempre, que cada dia, mentre ella està a l’ordinador tu la vigiles des del teu llit improvisat a sobre de la impressora. Inspira-la perque continui escrivint molt i entrant en el blog i deixant post i enviant emails als amics i…
Torno a casa!!!! Demà torno a casa!!!!
Capficada Isnel, no et capfiques tant i pensa un poquet més en tu i no tant en els demés.
Sí, és veritat, si deixes d’aparéixer pels dips notarem moltíssim la teua mancança, les teues pareules sensibles i inspirades, la teua intuició, el somriure que endevinem sota cada mot. Però no és menys cert que els que tant t’enyorarem som també els que més ens alegrarem molt de saber-te activa i creativa en allò que hom anomena «món real». És més, si és correcte allò que m’ha semblat entendre, tal volta en algun moment podria trobar-me a les mans algun text teu, en un suport més tradicional, sense ser-ne conscient; i això vol dir que darrere de cada autora que puga llegir, buscaré sempre el teu estil, els teus mots, la teua dolçor.
Els que hem tingut la sort de conéixer-te virtualment t’enyorarem al mateix temps que et desitjarem la millor de les sorts i la major de les felicitats. I si decideixes tornar pels dips, t’esperarem amb els enllaços oberts. Sempre.
Una abraçada, Isnel.
de tant en tant també penso que he de desconnectar i passejar-me més pel món real…
però quan ho faig em fa mal el cor perquè el que més anhelo està aquí dins, darrera d’una d’aquestes finestres, i sé que només el puc trobar aquí…
i no tardo ni 24 hores a tornar a esperar un post o un mail seu que mai arriba.
Quina mena d’addicció, oi…»un bon mar de dubtes»
però sempre hi ha un sol que brilla cada dia però és tant gran que sembla que no el pugui ni veure.
És com aquella dita: «que l’arbre no et deixa veure el bosc»
una abraçada, isnel
Gaieta, dius que la teva mestressa està capficada?? Doncs digue-li que engegi l’ ordinador i que doni un cop d’ ull a tots aquests comentaris. Que vegi quina quantitat de gent hi ha per aquí que no vol veure-la així. I sobretot que no es preocupi tant per contestar, que ho faci poc a poc, quan pugui, que no s’ hi senti obligada, que igualment tots la continuarem llegint. Que escrigui només quan senti que això és una necessitat. Que no sigui una obligació!!!!!!! I donaí un petó ben fort de part meva, de la meva amiga Nermal i del meu amo, que mentre escric això està dormint darrere meu com una soca. xDD Ja voràs quina sorpresa s’ emportarà quan vegi que he escrit això. xDD
Isneeeeeeeeel! Que tenim la limusina al port esperant-nos per dur-nos a Pompeia! I només hi manques tuuuuuu! Vinga, que t’esperem!
(Catxis la mar, ja se m’està apegant la manera de parlar del Lloro…)
tu que pots isnel no deixis de fer-ho.. no deixis de passejar-te per aquests camins que hem anat dibuixant, ni d’olorar les flors que hem plantat als marges, ni de saludar amb aquell somriure tan viu als passejants matinals, ni de convidar a cafè als noctàmbuls que ens fem companyia, ni de celebrar festes en vaixells o d’altres ports, ni de fer-nos companyia, ni de…….. espero seguir veient-te quan pugui tornar a entrar 😉 mil abraçades bonica
Crec que tens raó, Gaieta. Deixa-la que intenti aquesta treva, té una part de raó. Tu, però, atenta per quan sigui necessari que la trenqui, ni que sigui una estoneta
La Gaieta té molta raó, Isnel!!! Què farà la gent qu et llegeix tímidament aquí? Entenc que vulguis fer una treva, però no la facis estricte. 😉
Petons, guapíssima!
Prescindir costa,
i amb la mà al cor et dic
que prescindir dels teus escrits
resulta una tasca impossible de dur a terme..
Ens encanta llegir-te,
m’encanta llegir-te.
M’alegre molt que no ens deixes del tot. Dosificar-se, eixe és el secret; em pense que jo també ho hauria de fer…
Estaré esperant les teues pistes amb moltíssima atenció, Isnel. Espere ser capaç de desxifrar-les. Una abraçada!
(Ara que no ens sent: sobretot, sobretot, gaieta, quan la vegis trista, l’hi encens l’ordinador i li fas rellegir tots els comentaris d’aquest i dels altres posts (i els que l’hi han respost en d’altres blogs), d’acord, gaieta? Un somriure de dubtes compartits 😉
(Ara que no ens sent, jcr: sé que hi ha algun blog pel que no deixarà de passar mai, mai, ni els dies que s’hi escrigui un post tan decebedor com el d’aquesta nit, que em penso que ja se l’està rellegint per quarta o cinquena vegada, o més, o més, intentant deixar-hi un comentari amb aroma d’esperança, ni que sigui una esperança lleugera…. També sé que avui, quan era estirada a la sorra, o quan s’ha ficat a l’aigua, que gairebé se li ha tallat la respiració, tenia el cap en un altre lloc… en una resposta d’ahir a un blog molt i molt amic, molt… I demà, quan hi torni, em sembla que farà el mateix. I és que, quan pensa en aquest blog que et dic, també se li dibuixa un somriure de dubtes compartits que és per morir-s’hi…)
Potser més que una treva, pots fer una dosificació… Tots entendrem que no escriguis tan sovint, ni que contestis els comentaris un per un, ni que visitis totes les planes, perquè sabrem que potser estàs buscant la fórmula per un nou caramel, o estàs cuidant els gats, o regant les teves plantes, o… Segur que tots ens estimem més tenir-te poc, però tenir-te, que abusar de tu i pedre’t. Una abraçada.
Si creus que has de triar entre la blocatosfera i tocar de peus a terra, pensa també en el camí del mig. No tants posts, no contestar tots els comentaris, o un que serveixi per contestar-ne uns quants, en general. O, de tant en tant, per descansar, un post amb l’opció de comentar desactivada, com si fos d’una secció de descans «sense comentaris»… (He dit camí del mig, no bon camí, ni camí fàcil 😉
Gaieta, bonica, fes-me un petit favor: que es faci la voluntat respectable de la teva estimada mestressa Isnel, però per si de cas, fot-li el teclat del PC a Can Pistraus… 😉 D’aquesta manera podrà llegir el que vulgui, del seu i d’altres blogs, però no escriure… La treva se li farà més llevadora, i potser no l’arribarem a perdre del tot. Ah¡. I digues-li que és el moment de pensar en ella també, encara que ni tan sols sia un xic. Dona-li un petó, que ens l’estimem moltíssim, encara que no ens escrigui durant un temps, i tant sovint com abans. Bona nit.
P.D.: Hi ha temps per el berenar, Isnel. Aixó no és el més important ara. No pateixis. Cuidat, bonica, però berena, ¿eh?… 😉
Isnel: no sóc on voldria ser… ni a «Can Penca» tampoc (no hi torno fins dilluns a les 2¡¡¡). El que passa és que el torn de nits és molt traidor: m’he llevat tard aquesta tarda de dissabte, me n’he anat a dormir a quarts d’1 (mort de sòn¡¡¡)… i ara estic amb els ulls com plats, a quarts de 5… Això no és vida, Isnel. Som allà mateix, i com em diu una bona amiga, haig de fer «el canvi» jo també, però no sé com fer-lo… T’entenc i et comprenc, i tant que sí, i m’agradaria tant (però tant¡¡¡) poguer ajudar-te… No sé on ets ara, però espero i dessitjo que ho passis molt bé en aquesta matinada de dissabte. De mentres, et regalo una abraçada molt sentida, de necesitat… 😉
Isnel, Isnel, que t’estic llegint i no fas més que dir que vas a dosificar-te i que no vas a contestar a tots els comentaris, però tu erre que erre vinga a contestar-los a tots, i vas a tindre una recaiguda en els dubtes i açò no pot ser… A veure, et propose de fer un assaig, perquè t’hi vages acostumant a poc a poc a dosificar-te: prova de no contestar AQUEST comentari, val? com una prova, com una mena d’exercici d’entrenament, d’acord? Vinga, que ja sabem que t’estaràs «contestant damunt», però estic segur que l’exercici et vindrà bé. D’acord? Ho intentaràs? Una abraçada!
😀
PS: Que conste que tinc les mateixes ganes que tots de llegir-te i que em contestes els comentaris, però algú havia de proposar-te que passares a la pràctica dosificatòria, no trobes?
PPS: Iep! I tampoc s’hi val, a contestar a aquest! 😛
PS: Que conste que tinc les mateixes ganes que tots de llegir-te i que em contestes els comentaris, però algú havia de proposar-te que passares a la pràctica dosificatòria, no trobes?
PPS: Iep! I tampoc s’hi val, a contestar a aquest! 😛
Gaieta, bonica: digues-li a la Isnel que tots l’entenem. Que l’entenem, que l’estimem i que la volem. Li ho diràs així mateix? Gràcies. I digues-li també que la volem tant que necessitem que estigui tranquil·la i segura del que fa. I que ens semblarà molt bé allò que decideixi fer. I que no es capfiqui amb això de contestar sempre a tothom, que no cal, que nosaltres ja sabem que hi és, que necessitem els seus textos perquè ja ens hem avesat a llegir-la, a saber-la, però que no s’obsessioni amb els comentaris. Au, digues-li-ho.
I també li pots dir que potser la fórmula màgica per caminar pels blocs la té l’Init. Escriure i deixar que la gent hi digui la seva, si vol. I ja està. Vaig a veure si el trobo, l’Init, perquè li ho expliqui ell. Jo no en sé massa…
Au, Gaieta, vés a explicar-li a la Isnel tot això. I gràcies, maca, per haver-nos-ho explicat a nosaltres.
Iniiiiiiiiiiiiiiiit!!! Que pots venir, un moment?
Puc, puc. El que no sé si podré és explicar-ho millor que tu, acollida (per cert, cada vegada t’assembles més al lloro…).
Gaieta, maca, digues-li que tots sabem que hi és, encara que no digui res.
Gaieta 🙂 no saps com de content estic que la Isnel puga comptar amb tu. Mira gaieta he llegit els comentaris dels amics i amigues i també el que ha dit l’Isnel, però jo t’ho dic a tu: saps, les persones som una miqueta complicades, tenim una por a fallar quan en realitat no hi ha cap motiu per pensar-ho, ens preocupem pequè temem que els altres es pensen coses que mai pensaran, tenim pors , moltes, sobretot quan estimem els altres.I és curiós perquè en el fons sabem que no hi ha res a témer quan hi ha eixos filets primets però fortíssims que ens uneixen de què parlava l’amic Omar. Eixòs fils a banda d’unir són els mitjans pels quals es tramet la comprensió entre els uns i els altres i clar que entre mig també apareix l’enyorança i les ganes de saber dels altres però eixós filets segueixen estant-hi…(segueix)
eixós filets mai es trenquen. la trasto per exemple fa dies que festeja :9 però hi tornarà i ella s’ho mereix, ho ha de fer, com casdascú hem de fer altres coses, i ella no té por perquè sap qeu tant l’Isnel com tu seguiu estimat-la igual. A que tu això ho saps, Gaieta? a que ho entens bé? Doncs apa! agafa els filets amb la poteta i dus-li’ls a l’Isnel que ella sabrà ben bé quan tirar de’lls quan li calga i quan toque i els altres també.Ah i digues-li també que llija ben bé els comentaris de l’acollida i l’Init. Besets 🙂
Loorooooo boniccccc sempre seràs un «casanova» 😛 a veure que fem tan de collaret, tan de collaret…;)
Isnel, si agafes una setmana sabática o fas campana algun dia, no passa res. Jo ho he fet, però el cert es que llavors et costa una mica tornar a agafar el fil, passa una mica com si deixes d´anar al gimnás.
O també, el que es pot fer es no escriure cada dia, i el dia que no has escrit res teu passejar tranquilament per altres dips, però sense obligacions ni presses. Una mica com tancar la teva botiga i anar a tafanejar les altres. A voltes cuidar la teva botiga i al mateix temps cuidar de les altres pot ser una mica estressant, a mi es el que em va passar, em savia greu posar comentaris a uns dips i altres no i llavors em creava com una oblifgació. També passa que hi ha dies que un está més inspirat i es veu capaç de cpmentar-ho tot, però altres dies no li surt. Conclussió: poc a poc i bona lletra i que l´important es que ho passem-bé i que el viatge blogaire ens sigui palent i enriquidor.
Un gos, que deu ser amic de la teva gateta, fa temps que em va dir paraules semblants, i vaig descubrir que té tota la raó, encara que de vegades va bé una petita pausa.
Una abraçada ben forta. Muralla.
Gaieta, dis-li a Isnel que es prengui el seu temps, que tots anem de bòlid, i que l’esperarem, que no es preocupi…que no ens oblidem d’ella, i que segur que pot dibuixar un somriure també als seus llavis sense nosaltres … Cuideu-vos, un petonet. I fins aviat. Jo tampc tinc gaire temps pel meu blog … , ni gairebé per visitar els altres, i no passa res … 🙂
Isnel, entenc els teus dilemes, i malgrat que m’encanta llegir-te quan puc, quan jo mateixa tinc una mica de temps que no és gaire sovint, penso que has de fer el que més et convingui, i que cal tenir present que per molt importants i entranyables que siguin els móns virtuals, la vida real, la vida que hi ha fora d’aquestes finestres és la que compta de debó. I com han dit més d’un, no deixis d’escriure, això mai, però escriu allà on vulguis i quan vulguis.