Surts de treballar. Agafes el cotxe. Enfiles la carretera. Veus el cel entelat. Veus un helicòpter. Se t’encongeix el cor. Canvies de vall. A davant, de cop, la columna de foc i de fum, camí de casa. Arribes a casa. Aixeques persianes. Ensumes la cendra. Endevines les flames. Calcules. Compares: el blau del cel, el verd (de somni) d’un bosc resistent, l’infern més enllà (no gaire més enllà). Maleeixes el vent calent i embravit de la tarda. Pateixes pel bosc resistent i pel que segurament ja ha sucumbit a la fatiga d’una sequera que no ens creiem. Te’n tornes a la finestra. Una avioneta acaba de ser xuclada pel fum. Darrera seu, n’apareix una altra. I una altra… Es veuen tan petites, davant els castells impressionants de fum i de foc…
Calcules distàncies… Poses la ràdio… Mires l’entorn… Maleeixes el vent… Et sents impotent… Et tapen el blau… Et cremen la terra… Et xuclen el bosc… Et mosseguen de ràbia… T’escuren el seny… Maleeixes algú… Segur que has de maleir algú, òstia… Ni que sigui un imbècil imprudent…
[@more@]
Isnel, ho acabe d’escoltar a la ràdio. És a Caldes de Malavella, oi? El cap de setmana passat hi vaig ser amb uns amics i recorde que ens va sorprendre, un cop més, la frondositat d’aquelles valls, la bellesa de la selva. Quin estiu, quin món! Una abraçada. 🙁
Fills de puta… s’hi haurien de quedar dins i anar-se rostint amb la seva pròpia medicina…
és tant i tant trist i alhora indignant
amb els anys que es triguen a refer-se els boscs …
Potser és teoria meva, però segons quin tipus de bosc (els alzinars, sobretot), penso que si es cremen després rebroten més nets i amb més força, que no tot está perdut. Ignoro si es pot afavorir la regenaració dels boscos, he llegit que es van substituir molts boscos autoctons per altres de arbres amb menys capacitat regenarativa. He vist boscos refer-se i és molt maco vuere com la vida rebrota i ens torna a captivar…no sé si sóc massa optimista.
A l’hora del foc , el salvador de Matadepera era a la farmàcia comprant tirites…resulta que he comprat una mena de sandalies a una botiga de xinesos però que la dependenta era negre (o sigui que no deu ser de xinesos, però…els negres també posen botigues de sabates?) i m´han fet una ferida a la part de sobre del peu, que no sé quin nom té aquest troç de mi.
Això dels animals no ho havia pensat…si les formigues es posen dins el niu, a baix de tot, es moren?, crec que no. Molts animals es deuen salvar…
Aquest serà un dels pitjors estius que viurem… per incendis i per la calor (la Nasa deia que és el més caluròs des de que ells ho medeixen…).
Avui el vent cremava… també aquí a la vora a Santpedor (ups! nomès a un parell de km del meu pis!!!!!!!!!!!!!!!!!!!!!!!!!!!!!!!!!!).
Si no fos perquè no soc creient (en coses supraterrenals) pensaria que ara sí que ve la fi del món!
Salvese quien pueda!!!! Haurem d’anar a viure a Escandinavia al final!
VISITA LA NOSTRA PÀGINA WEB I ET SORPRENDRÀS: http://WWW.JEN.CC
Per la llibertat dels pobles oprimits!!!
Jo l’únic que sé dir és que als remaleïts imprudents se’ls hauria de penjar agafats pels collons a la branca més robusta de l’arbre ferm als peus del qual han engegat una foguera.
Au, ja ho he dit.
Caram, Grumet! Quina contundència!
Sí, senyora. Una contundència que espanta.
I que els espantaria. Ja t’ho dic jo.
Saludets, Isnel! Ja feia mooooooooolt de temps que no em podia passar per ací (bé, ni per ací ni per allà 😉 .
Mai no he comprovat la veracitat del tema, però tinc entés que, entre els romans, el càstic per als piròmans era la foguera; ja veig que el grumet hi ha afegit un puntet més, però continua sense semblar-me excessiu.
No és excessiu, giorgio, no.
Ah! Nosaltres també vam anar perduts entre boires denses, ahir, tot lo dia. Sort que avui s’ha aclarit el temps, òndia!
Sembla que el dimoni del foc s’ha emprenyat aquest estiu i potser que el dimoni una vegada més siga l’home i no el foc. Aquesta setmana també ací baix hi ha hagut diversos incendis, el més greu a la valldigna, entre Simat i tavernes i ha arrasat amb força.Acostumats com estem per ací baix a veure creixer edificis i urbanitzacíons al cap de poc on hi havien arbres i boscos el dubte de la bogeria humana es fa cada vegada més gran. Besets d’aigua dolça que escampen els dimonis.