La vida, cada vegada més, s’assembla a un immens i esgarrifós parc temàtic. Res no és de debò i el més greu de tot és que ho tenim tot tan planificat que, quan sortim del camí marcat, anem ben perduts.
M’hi va fer pensar l’altre dia un senyor que sortia per la tele queixant-se que els que posen les banderes a la platja no comencen a treballar fins a les deu del matí. I ell, que hi va a quarts de nou, no sap mai si es pot posar a l’aigua o no.
D’aquí a quatre dies, tindrem tan limitada la nostra capacitat d’improvisació, el nostre sentit comú, la nostra inciativa i la nostra imaginació, que semblarem robots. O potser ja ho som. I per això mengem pollastres precuinats i ens intoxiquem, ens apuntem a visites dramatitzades perquè ens expliquin història (si no, no passa), cridem els bombers quan se’ns inunda el soterrani (en lloc d’agafar una galleda i començar a treure aigua), posem una denúncia a l’ajuntament quan ensopeguem amb una rajola que es belluga i esperem que els nois de la Creu Roja ens diguin si ens podem ficar a l’aigua o no.
I estem tots pendents de si la nau espacial se la fot o no. Però, si se la fot, això sí que serà de debò, per més que sembli que juguen a fireta enganxant trossets de plastilina a la carcassa d’un disbarat.
[@more@]
Tens tota la raó isnel!
Al meu poble uns turistes es van queixar a l’alcalde perquè «entre la arena de la playa hay piedras, y molestan», al mateix temps que deien que com podia ser «que haya algas en la orilla». Han sentit a parlar mai de la mare naturalesa? I de lo bo que és per la qualitat de l’aigua que hi creixi la posidònia?
El tema de les banderes a la platja i la recomanació de banyar-se o no és de jutjat de guàrdia… Al meu poble opten per posar la vermella quan fa mala mar (una mica de llevant, res d’extraordinari) per evitar responsabilitats si a algú li passa res…
No sé on anirem a parar, d’aquí poc ens diran què ens hem de posar cada dia per no patir fred o calor…
Tens tota la raó. El turisme d’ara, sobretot, es sustenta en crear «emocions» inventades; la nostra vida cada vegada és més acomodada i més exigent amb els altres, fins arribar a extrems ridículs com els que molt bé comentes; i a sobre, si les nostres expectatives no es compleixen mínimament, a algú li tocarà el rebre (de vegades de forma justificada, cal dir-ho).
sí, falta imaginació, falta improvisació, falta aventura, falta risc… no vull ser un pollet amb la boca oberta esperant que la mama vinga a posar-me un cuc mastegat al bec. Però sembla que a algú li interessa que anem així.
Punyetes, això de les banderes de la platja, és que té per començar i no acabar! després ens queixem dels adolescents en les aules però és que de vegades els adults en el carrer… deu n’hi do!
Jo també el vaig veure aquell senyor de la tele, que es queixava!!!!!!! És que aviat no sabrem fer res sense que algú ens digui com es fa… :S Ais, mare… En fi, avui fa cara de ploure, agafo el paraigües? XDD
Un disbarat. Sí senyora. Tot plegat, un disbarat. I que bé que ho has explicat, mossa! Em vols explicar per què coi no tens una columna a algun diari (que tots compraríem) titulada «Gotes d’Isnel»?
Suposo que abans, quan no hi havia banderes, la gent feia el que li rotava. Es banyava si li venia de gust, encara que vinguessin onades de l’alçada d’un campanar. Més d’un es deuria ofegar, i es va arribar a la conclusió que es posarien banderes i es va inculcar a la gent per a que les respectés. La eliminació del risc va acompanyant inherentment d’una submissió a les mesures de precaució. Prova, sino, de travessar un pas de zebra a Barcelona en vermell, i ho entendràs.
La protesta de l’home és fonamentada: les banderes haurien de ser-hi des de que comença a veure’s el primer raig de Sol.
És només una opinió 🙂
Isnel, Isnel… però tu pretens que aquell pobre senyor de la tele -i cinquant mil més com ell- aprenguen a pensar i a prendre decisions tot solets? Pensar és molt més difícil que obeir, i hi ha molta gent que mor sense haver-hi aprés. A més, si obeeixes i et passa quelcom de roï, sempre pots tirar-li la culpa a les esmentades autoritats, i quedar-te amb la consciència ben tranquil·la.
tens raó, estem retrocedint, aviat necessitarem algú que ens fiqui la cullerada de potitos a la boca, pq tornariem a menjar-ne si ens asseguressin que és el millor
Ens ho hem buscat, tot plegat, des que el papa -o la mama- estat ens ho ha de solucionar tot… que no heu vist el vano que reparteix el cole de farmacèutics amb consells com ara que a l’estiu beguem aigua i ens posem a la sombra??? Ara amb el pollo pimpollo, quan la veritat es que no hi ha malalts greus i que l’únic mort tenia 90 anys i poca salut (!), en la meva joventut cada estiu teníem problemes intestinals i ni se’n parlava. Res, que ens subvencionin, que ens protegeixin i que no ens possin cap servei públic al jardí de casa, quin món de mones!
Estem tan acostumats a que ens diguin el que hem de fer, a que ens cuidin continuament que quan hi ha algun problema anem perduts i comencem a donar les culpes a tothom sense fer una mica de reflexió introspectiva i pensar que ja som prou grandets per defensar-nos sols sense tenir un «papa» o una «mama» (sigui sanitat, creu roja, govern…) que ens ho garanteixi tot.
Encara que és atribuit a Franklin sembla que no ho va dir ell, però no deixa de ser cert: «si volem canviar llibertat per seguretat acabarem perdent ambdues coses».
Només cal escoltar el Blair per veure com aprofita a retallar llibertats amb l’excusa d’augmentar la seguretat , i el primer que han aconseguit és matar un electricista que va saltar la tanca del metro i no tenia res a veure amb cap seguretat.
El que tu fas observar al teu post és l’entrenament a que ens sotmeten per tal que suspenguem el sentit crític.
Isnel, sempre ens quedaran les formigues i totes les hecatombes que poden passar al seu voltant 🙂
jo port «poc» temps al món, i del que record des passat (poooc, tenc memòria peix) és que ja era tal i com és ara, és a dir, una merda. Depenem de tantes i tantes coses, i de tantes persones, i de tantes paraules, i de decisions alienes (que provablement mos afectaran plenament)… després hem assolit i assimilat la dèria de queixar-nos per tot (això és sa humanitat!!). Ara he conegut un noi africà, de 23 anys que no parla res de castellà ni català perquè fa escasos mesos que viu aquí, no sabeu quant l’arrib a envejar quan penso com vivia ell abans… l’envejo tant!!! Intentaré que em porti de vacances al seu poble quan hi vagi 🙂 Una fortíssima abraçada!! Per cert, te trob a faltar! 🙁