Se sol donar amb les mares una mica sobreprotectores quan els fills se’n van de casa. De cop i volta, tot el seu esforç, tota la seva dedicació, tot el seu patiment, tot el seu amor (és a dir, el fart que s’ha fet de rentar la roba dels cadells, els seus llençols i les seves tovalloles, de netejar-los les sabates, de tenir-los el plat a taula a l’hora en punt, d’esperar-los desperta quan se’n van de farra, de fer-los el llit, d’aguantar-los la música a tot drap, d’obrir el moneder cada dos per tres…) cauen en un pou buit. Els pollets han abandonat el niu i la dona, en lloc de sentir-se alliberada, es troba inútil.
I es necessita força entrenament per fer que aquell niu, tot i ser buit, continuï tenint sentit.
Sembla mentida. Però passa molt més del que ens pensem.
A mi, el niu se’m va buidar ja fa força temps. Però la sensació que tinc ara mateix s’hi assembla molt. Canvieu, això sí, la feina per companyia. I canvieu pollets per amistats. I el resultat és un niu buit de riures, de converses, de somriures, d’històries, d’un enfilall de sentiments tan tendres com un brot de julivert.
Deuen ser els convidats que he tingut aquests últims dies, que ja no són convidats ni són res. Bé, res, no. De fet, ja són de tot menys convidats.
I ara què faré, amb aquest niu de nou tan buit?
Sempre he dit que m’agradaria posar un hotel o una casa de turisme rural. Però quan se me n’anessin els clients, igual em fotria de caps al riu. I mira que m’agrada estar sola, eh? Però em dec fer gran…
[@more@]
Encara que el niu sigui buit, sempre hi ha un racó pel record.
Millor patir «el síndrome del niu buit» que no sentir ni fred ni calor quan algú s’allunya de nosaltres. Axò demostra que la companyia sempre fou bona.
Bon dia, Isnel 😉
…mira, així com hi ha nius que es queden sense ocell, també hi ha ocells que es queden sense jaç… ocells que busquen niu. El que cal és que els ocells coneguin altres ocells i que parlin i que riguin i es comuniquin. La vida porta la vida. (em sembla que m’ha sortit masa optimista això, però mira, jo hi poso fe 🙁 )
I un cafè de desprès de dinar en aquest niu buit o en el poble de l’aigua. Jo també estic sol, bé, estic amb l’Àlex, però un cafè d’aqui una estona m’aniria molt bé.
Els pollets se’n van però recorden sempre el niu i agraeixen tot el que has fet; i el que es recorda existeix d’una manera molt especial, és la millor vida eterna que es pot desitjar, que no ens oblidin.
el niu no està tan buit, Isnel, ni tu tan sola
🙂
La vida és això. Estones de companyia i estones de soledat. Estones d’alegria i estones no tant alegres. Ja hi haurà temps per la nostàlgia, quan siguem ben grans i només ens quedin els records, mentrestant toca moure’s per tal d’intentar nous bons moments.
Isnel!!!! Ja vindré jo a fer-te companyia!!!! 😉 Però segur que no estàs tan sola! Pensaràs que sóc molt jove per dir això, però… a mi a vegades també em passa… No amb el «niu», sinò que és amb la gent que conec. No sé… 😛 Coses de la vida! 😀
Petons wapíssima!
M’ha fet somriure la teua explicació entre parentesis de l’esforç, la dedicació, l’esforç, l’amor 🙂
saps Isnel crec que no cal dir massa coses. crec que com jo, com gairebé tots tu en saps molt d’aquestes coses, de nius. Construir nius és un bell treball, una ocupació generosa (encara que de vegades pot oculatr altres coses). Els construïm per algú, alguns , també per a coses i ho fem amb tant d’amor que ens fa peresa pensar que en aquest niu tard o d’hora es quedarà buit. Potser haríem de ser feliços només contruint-los sabent-hi que van a ser un aixopluc momentani i que tal vegada per això mateix, perquè hem pogut construir-lo és la nostra major obra 🙂 besets a l’hora del café 😉
Els pollets tard o d’hora tornen al niu a veure la mare/amiga/coneguda, i si no tornen se’n recorden de lo bé que hi vivien.
Suposo que tard o d’hora tothom passa per aquest moment, el de sentir-se buit per que li falta algú o per que se’n han anat volant a construir el seu propi niu.
Petons
Retorna al niu
que ningú no t’espera;
la buidor d’aquest vol
és allò que tu penses
i que saps que no és
la fatídica distància
entre ambdós…
volia dir «braços» de la Nit.
Déu ser trist, despertar-se un dia i veure el niu buit. Però sempre queden aquelles coses i aquells objectes abandonats o oblidats que ens fan recordar bons moments. Estic d’ acord amb el que diu en Tristany. No hi ha cap raó per a que el niu es quedi buit sempre. I lo de la casa de turisme rural és bona idea, però tota una feinada i paperassa i permisos. Però si mai ho fas, ja pots comptar amb un client. ^_^ (i els bons clients, sempre tornen… xD)
Depèn del client que se’n vagi… et quedes tan alleujat..! Sort n’hi ha que arriba un dia que el client torna a treballar… 😛
T’has perdut a certa fera arrencant-li les plomes de la cua al Lloro. Quin fart de riure, tu… ;p
uooooooo!!! L’Isnel se’ns fa graaaaan!! NOOOOOOOOO!!!!!! Saps allò que diuen de al mal tiempo buena cara?? Doncs… jo t’envio un fort, esplèndit, gran, gros, gruixut, tendre, feble, matiner, fresc, jovenívol, estiuenc, juganer, divertit i somiador petó de tooooots els coloooooors del món!!! (Ei, i per a tu soleta eh…) Una abraçada!
perdóooooo!!! perdóooooooooo!!! m’he deixat dir-te que el petó també és carinyós, amable, suau, tímid, sonor, llaaaaaaaaarg i … (ara també) amb toooooot l’amooooor del món!!!!
Es que resulta que el meu horòscop deia que aquesta setmana no digués que no a res… i clar… ara per ara, m’apunto a un bombaerdeo! 😀
Ocells sense niu… Nius sense ocells…
Saps? Tinc una sensació semblant a la teva. Suposo que de sobte, m’he trobat volant sense saber on aterrar, sense tenir niu on menjar.
Hauria jurat tota la meva vida que m’agrada estar sola, que de fet, ho sóc de solitària, però a vegades, em fa l’afecte, que m’hi obligo a estar-hi.
Abans voltava pel meu poble com si caminés per dins de casa, però he canviat, i ara la necessito, la companyia… Suposo que necessito tenir gent al meu voltant. Sempre.
I si… Els records tornen sovint. I sovint fan mal…
uf! Com m’has fet recordar Isnel, de cop i volta… em trobo altre vegada al passat…
Jo aquesta síndrome també l’he tinguda més d’un cop. La síndrome del niu buit no només apareix quan marxen els fills, és clar, però jo l’he tinguda quan van marxar. Hi ha una canço yiddish que canta, traduida, na Lidia Pujol (l’arbret vora el camí) que parla del fill que s’envola i deixa el niu, amb altres metàfores però ben properes.
El pitjor de restar sol és que hom es troba a sí mateix, i mai m’agrado.
Veus, el meu niu es comença a omplir… Necessito vacances!!!!
Els meus fills són lluny d’abandonar el niu encara (i jo no sóc dona), però són a passar uns dies amb els meus pares a la platja. Com que la meva dona ja ha començat a treballar, però jo encara tinc vacances (l’únic privilegi que se’ns enveja als professors és la llargada de les vacances), he pensat: «Mira que bé. Disposaré d’uns dies per estar sol i fer el que m’agrada.» Llevar-me tard, llegir com un obsès, escriure, si hi ha sort. I sí, ho he fet. Però, ves, trobo la casa tan buida! I el mandrós del meu gat no ajuda gaire: es passa tot el sant dia dormint. En la mida que m’és possible, t’entenc força bé, Isnel.
Hola Isnel, com que m’ha agradat molt aquest post teu, m’he atrevit a fer-te una dedicatòria en un altre post meu, titulat «La ruta del salmó». Si vols pots fer-li una ullada i ja em diràs que et sembla.
Fins aviat!