De cop, he sentit com un ramat de cavalls que s’acosten al galop. Encara són lluny. Però, mentre avancen, n’arrepleguen d’altres que baixen de les muntanyes, o que sorgeixen d’alguna petita vall amagada, o que els atrapen a correcuita flanquejant el curs vacil·lant d’un riu, o que surten, feliços, d’alguna quadra arrecerada al costat d’un llac, o que arriben després d’haver resseguit sense parar un grapat de carenes escarpades. També n’hi ha que han tramuntat serralades i d’altres que no s’han mogut de les sorres llepades per mars encalmats. I jo encara en sé d’uns que tornen de terres molt llunyanes, diferents, sorprenents, unes terres farcides d’una Humanitat gairebé impossible d’entendre.
(També n’hi ha un que ja va arribar ahir. Però aquest no compta, perquè és tan lliure, ell, que es dibuixa camins sense comptar amb el sol ni amb les estrelles).
De mica en mica, el ramat esdevé més i més compacte. Fa goig. I el so del galop, precipitat, alegre, ple de ritme, de força i de contundència, m’arriba amb tendresa, com la banda musical d’un estiu que, de cop, es tenyeix del color més fresc i més net que anuncia que el setembre ja és a punt de trucar a la porta.
[@more@]
Bon dia Isnel!
Sempre he pensat amb els cavalls com uns animals lliures, i pel meu univers interior representen la llibertat. Tan àgils, esbelts, vinguts d’un altre temps per mostrar-nos que la llibertat és quan ells es marfonen (m’agradat la paraula) amb el vent de la vida…
Espero que tinguis sort amb la vinguda del cavall que esperes! 😉
Estem a una serralada que es diu el Barbanza. Està plena de cavalls salvatges i aquests dies hi ha foc…
No diré res més…
Petons…Carminya.
…fa ganes de posar-se a córrer…
… i fugir amb ells…
Aiii com m’agrada córrer amb les manades…aiii si veieres les manades d’ocapis , i e¡les de les zebres i les de les jirafes… la terra tremola i fan una polseguera enorme…córrer junts , tots junts..és molt molt bonic ^_^
Sempre m’agrada la imatge de cavalls salvatges corrent al galop. Trobe que és una imatge perfecta, de potència, de força, d’elegància, de llibertat. M’agrada el teu escrit, Isnel, perquè em reconcilia amb uns finals de vacances que ja em començaven a desesperar. Una abraçada 🙂
M’inquieta el parèntesi. Un cavall tan lliure que dibuixa camins sense comptar amb el sol i les estrelles? Vols dir que sap on va?
Uoooo Isnel! No m’imaginava que et podrien haver servit els meus cavalls… Si vols puc enviar-te les fotos dels cavalls que vaig fer allà dalt al Cadí. Realment són uns animals molt bells, i trobo que també una mica independents…
Galopa com el vent!!!
Estic d’acord amb el Capitààààààààà!!! Jo no puc caminar/volar sense el fluorescent de la meva cuinaaaa, ni sense el flexo del meu estudiiiiiiiiiiiiiii, ni sense el fanal del meu terraaaaat, ni sense el llumí de quan se’m fonen els ploooooooooooooooooooooms!!!
Aviat jo també sentiré els cavalls com s’apropen, la fletxa com m’apunta… Quines ganes que tinc que se’ls acabin les vacances a tots aquells que estan a fora i que em van deixar aquí 🙁 😀
Sempre endavant i tornant a galopar.
Salutacions des de les terres del nord.
Quan vulguis, Isnel. La coberta és nostra. I la nit, també. I la volta del cel, també.
Sobre els núvols o l’escuma de les ones,
Sobre el llom de les paraules que inventem cada dia.
Per herbes mullades de rosada
Per senderols amarats de fulles
Tan verdes o si vols tan blaves.
Amb la velocitat del llamp
Amb la paciència de la terra.
Com si tot pogués fugir en un sospir
O com si tot fos tan a l’abast que fes por tocar-ho.
I es que és tan bonic cavalcar junts
I cadascú a la nostra manera
🙂 besets
Hòstima, joan! Ara m’has deixat de pedra, nano! Quin poema tan bonic…
Clar que cavalquem junts, ni ho dubtes 🙂
Grumet aiiii fa uns dies que no passe pel vaixell però que es que a boquetanit m’entra una soneguera 🙂 Una abraçada a tota la tripulació 🙂
M’agrada molt la imatge dels cavalls. Jo també trotava, fa molts anys, en companyia i sobre els propis peus, i entenc molt bé la sensació que has despertat en Ocapi.
Per a tu, Isnel, em pense que la metàfora té valors ben distints. A mi m’has fet pensar en la tardor, que ja s’acosta, i que és una de les meues estacions preferides (les altres són l’hivern, la primavera i l’estiu ;-), tan relaxant, amb els dies que es van fent cada volta més curts, i la llum del sol, cada vegada més suau. Llàstima que la vida moderna no ens permet seguir el ritme dels cicles naturals; i així ens va, que estem tots destarotats.
Besets.
Mua!!! 😉
Aquesta comparació m’ha semblat tan fantàstica, tan addient! Jo soc un de negre, amb crineres llargues i també lliure, però lliure d’una manera diferent, pensant amb els altres cavalls del ramat, fins i tot amb cavalls que no son del ramat, perquè ser lliure no vol dir ser egoista.
Sento la darrera part del meu anterior comentari, però m’és inevitable pensar-ho.
Hola Isnel! Ja ho veus, un perdut que torna.
M’ agrada molt la imatge dels cavalls, galopant,… Però ja no s’ hi troben tants com abans, i no són tan lliures,… I també m’ agrada molt la imatge dels cavalls que sorgeixen de tots els indrets, unint-se a la manada, fent-la més gran, augmentant el so del seu galop,…
Hola Isnel,
M’agradat molt (m’ha emocionat, mes ben dit) la teva prosa sobre els cavalls en llibertat i el poema d’en Joan del 2005.
Jo escric sobre cavalls en revistes i petits relats. Podria fer-ho servir -fent referència a la procedència, es clar?
Que me’n dius?
Alexandra (Alex per els amics)