Esperarem la tardor serenament. I parlarem. I mirarem el verd, i el blau, i l’herba castigada, mentre les orenetes volaran per damunt dels nostres caps a la recerca dels paradisos temperats del sud. Serenament farem projectes: hi passarem unes bastes quasi transparents, just perquè no se’ns desfacin les vores; els brodats els perfilarem més tard, potser el primer vespre que encenguem el foc de la llar. Serenament també oblidarem els malentesos, allargarem el present i mimarem el futur. Perquè ja toca. Toca anar a mig gas, ara. Toca seure quan el cansament ens venç. Toca contemplar el món sense angoixar-se i acariciar-lo amb la punta d’uns dits untats d’esperança. Toca esperar la pluja que no fa mal, els boscos de colors, els mitjons gruixuts i els primers rovellons. Toca dormir sota una flassada lleugera. Toca estimar amb tendresa. Toca oblidar passions massa enceses.
Ara toca esperar la serenor d’un somriure incrèdul que ja ha comprat el bitllet d’anada en primera classe.
[@more@]
mmmmmhhh… molt maco.
Molt maco, Isnel.
Ja era hora que arribés setembre! Ja era hora que arribés el meu estiu! 😀
Ara toca esperar serenament la tardor, pel que veig. Tot i que m’agradaria que aquesta bonior d’intencions només desemboqués a la calma hivernal que espera pacient una nova primavera. Cap metàfora de la vida, doncs, la tardor.
(de primer he llegit malament: «ja ha comprat el bitllet de tornada… llàstima!)
Ostres, jo vull esperar la tardor en una d’aquestes cadires…
Isnel… m’has fet recordar que la tardor ja arribat!!! I avui està plovent!! M’encanta!!! M’encanta tot això que dius: fer plans (el setembre es perfecte per fer plans), anar a buscar rovellons (i llenegues!!), posar-me mitjons gruixuts…. Mmmmmm M’encanta la tardor, i l’olor de les fulles seques, i aviat les castanyes i el moscatell… (m’estic embalant…)
Així que ja s’ha acabat el diari d’estiu de la isnel???? 😉
A mi també magraden aquestes cadires, Isnel, per parlar i esperar això que dius. i també m’ha emocionat especialment això de que toca estimar amb tendresa. m’hi apunto.^-^
doncs a mi Isnel,
sempre m’espanta la tardor,
sé que hi ha moltes coses boniques i que les descriu amb encant,
però la tardor és l’estació més dura i em fa basarda.
Oh. El setembre és un bon mes. Com els tots en general.
I la tardor tambés està bé. Si no existis no podria menjar castanyes i això seria un greuge infinit cap a la meva persona.
respecte al tema de fer plans doncs que hi farem, ens agrada acaramelar-nos amb el futur.
Coses d’humans.
Setembre… saps, Isnel? és el meu mes. Trobo que amb el setembre tot torna… les vacances marxen (en el meu cas), torna la mitja rutina agradable que sempre se’ns enganxa, torna el fred tardorenc (després l’hivernal), marxen les fulles, que volen, cauen i les trepitgem…
Ara toca el que el cos et demani. Per què trobo que el setembre m’acompanya arreu on vaig…
serenament.. la paraula perfecte per descriure la tardor isnel.. i això que ja es comenci a notar en l’ambient encara m’agrada més, se’l respira 😉
Encara no ha arribat la tardor, però els senyals són evidents, encara que aquí, a Barcelona, després de la pluja ja torna a fer calor. Ai, ja tenim ganes de fer tot això que dius i posar-nos un jerseiet i mirar rere els vidres el carrer convertit en un mirallet ple d’estels.
Una mica críptica Isnel. Intentaré llegir entrelinies a veure si trec l’entrellat que sé que hi és i, si no m’equivoco, sé per on va.
De totes maneres aquestes dues cadires buides de la foto em provoquen tristor. Anem a omplir-les amb una copeta de cava per celebrar les nostres victories i oblidar-nos de tristesses passades?
serenitat és just el que necessit…
i l’he trobada una miiiiica 🙂
Pluja! Jo vull que ploga un poc, que per ací encara fa caloreta! Bé, però que s’espere encara un poc, que la piscina del poble obri tota la setmana, encara.
Quina enveja que em fas, Isnel! Per dues raons. Primera, per a mi la tardor és el moment de començar a accelerar, mai el d’anar a mig gas. Segona, per gaudir de la tardor i els seus moments especials. Sóc de Barcelona ciutat i aquí no tenim ni tardor ni res, fins al punt que hem de sortir a fora a buscar-la.
Però, què hi farem!
Sííííííííííííííííííííííííí!!!
Iiiiiiiiiiiuuuuuupiiiiiiiiiiiiiiiiiiiiiiiiiiiiiiiiiii!!!
Ooooh!!!!!! Isnel… és un bon text per llegir abans d’anar a dormir… Bona nit!! 😀
Oblidar els malentesos és una de les millors coses que es poden fer en aquest món. També toca perdonar els errors, dedicar-te un somriure sincer (però sincer, eh!!!) al mirall, olorar la terra humida després de la pluja (m’ encanta…). Que aquest bitllet et porti alegria!!!
Quan era petit, ajudava la meva àvia a enfilar agulles vora una estufa de llenya. Entre fil i fil, entre agulla i agulla, entre vora i vora, em gronxava en un balancí fins que pobra dona s’atabalava de tant veure’m anar endavant i endarrera.
Si no feia massa fred llavors sortiem a la galeria a donar engrunes als ocells. Sempre espantava els pardals, que deia ja s’espavilaven sols, i em feia estar ben quiet quan s’acostava un rupit (pit-roig), que segons ella eren més dèbils i vulnerables.
Ara ja no tinc ni tanta punteria ni tanta paciència per enfilar agulles, i sóc qui s’atabala i no qui es gronxa, però quan s’acosta el fred encara em quedo ben quiet rera els vidres cada cop que espolso les estovalles, sobretot si és un rupit qui ve a picossar…
Ah! i tampoc oblido ni vull oblidar passions massa enceses sota flassades lleugeres… però això ja és una altra història!
Ah! i
Toca estimar amb tendresa.
ets un solet Isnel,
ja ho provaré i si no em passejaré
amb la teva alegria agafada de la mà
un beset
Ahir li ho contava a un amic, ell com jo vam nàixer a la tardor, però ell nosemblava entendre’m del tot. no se´si l’stació en que nàixes et deixa una empremta inconscient però jo cada any quan arriba l atardor em trobe estranyament inquient, és un inquietud però tranquil·lla, com de formiguetes, una flaire fresca i humida que m’arriba dels camps d’arrós a punt de segar. Potser és quan més em sent, quan més sensible tinc la pell i els porus d’eixen entrar a onades multiples sensacions que em produeixen calfreds a tot el cos. M’encanta la tardor, m’encanten els seus matins i els seus capvespres més curts però més intensos. I al contrari del que se sol dir que és un estació més bé trista i melangoisa per a mi té un punt de renaixement, de reunio, de preparatius per a l’hivern..així que t’envie totes les energies perquè eixe somriure incrèdul t’ompliga d’una serenor brillant i plena . Molts besets 🙂
Aquesta felicitat és la que m’agradaria saber descriure. Genial.
Ha ha ha! El teu dip té màgia, Isnel: ahir vaig demanar pluja i hui s’ha possat mig matí plovent! I encara ha estat millor, perquè després tenia tota la piscina per a mi (TOTA LA PISCINA PER A MI), i fins que no he eixit de l’aigua no s’ha posat a tronar :-)))) Que bé que bé que bé! Ja ve la frescoreta!
Serenors dessitjades i viscudes… N’hi ha per omplir-ne un llibre (o dos), Isnel (tú ja m’entens ¿oi?)…
Escriure (serenament) amb els colors de la tardor dels boscos que m’envolten… Colors bruns i amarronats, barrejats amb olors d’humitat de pluja pausada, de molsa, i de bolets de totes classes i mides. Catifa verda atapeïda de fruits salvatges i castanyes.
Serenor, no sé on ets ni on pares, però vull ser amb tú. Per sempre. Serenament, em cal un xic de serenor, també. I un xic de moscatell?… També, vinga, va… 😉
P.D.: Des que visc al llindar del Parc Natural del Montseny que la tardor ha esdevingut la meva época preferida de l’any. Hauriéu de veure com tot d’una canvia el bosc de colors i d’olors. El cicle de la vida que canvia, serenament.