A l’aigua no l’atura res. Busca desesperadament els seus antics camins i no es para a pensar què troba per davant. Tampoc sé per què ho hauria de fer. Al cap i a la fi, tot el que hi troba són noses que els humans li hem posat guiats per una inconscència i una prepotència increïbles. Hi ha noses, això sí, molt ben fetes. Són les noses dels països rics: claveguerams, uns bons fonaments per als edificis, autopistes de quatre carrils per banda, ponts endimoniadament ferms… Les noses dels països pobres són tan febles que no sé què fa més por, si elles o l’aigua.
Que tal, como estas, la verdad aca en Guatemala estamos mal, creo que ya te habras enterado. Sabes te escribo porque necesito desahogarme, se que crees que estoy loco, pero por favor leeme. Fijate que fui a ayudar en algunas areas de desastre del pais, y he llorado de ver la miseria en que han quedado cientos de familias, los relatos son aterradores y las condiciones miserables, me ha dolido tanto que he llorado mucho de ver mi impotencia a ayudar, por favor busca ayuda y programas para esta region y quiero pedirte que hables con tus contactos de educacion aca y abogues porque den promocion automatica a los niños, sabes sus cuadernos o notas se fueron en el lodo y en la correntada, las personas no estan por estudiar sino por SOBREVIVIR. Estoy desesperado de ver esto nunca lo habia visto, perdoname quiza por ser abusivo. Un abrazo.
[@more@]
No en fem de la impotència —que hi és—, l’excusa. I dit això, ara que fem?
I ara què fem? Ajudem als d’allà, o ajudem als d’aquí? Tot és un drama. I el drama més gros és quan la tragèdia la convertim en estadística.
Aaai! Sospir…
com sempre que hi ha criatures pel mig pense en els meus i els pose les seues cares. M’han arribat al cor les seues llibretes perdudes 🙁
Quin desastre a tot arreu..
Antigament —i segons tinc entès, doncs, jo no hi era— els savis ho tenien fàcil. Davant de qualsevol proposta que anés en contra la natura, simplement deien: això, és antinatura. I, quan ho feien, ho era en forma de sentència.
Abans, hom, anava a consultar als savis. Potser ara, el problema, és que ningú en fa cas; dels savis.
I, quan dic abans, no només em refereixo a altres temps, sinó també, a altres cultures. Calia aclarir aquest punt, puix, desgraciadament, la nostra —de cultura—, sempre ha estat molt precoç.
🙂
Tu escriu, i els instants alegres i senzills arriben sols.
Quan estigui més lligat, fes-nos-ho saber a tots!
Quanta raó tens, Isnel!
I el més fotut és que, per a determinades persones, els països pobres són la «nosa» més gran que existeix.
Si tens alguna idea per poder respondre a aquest crit d’auxili, fes-nos-la saber.
Una abraçada.
Aquests fets naturals passaran (per desgràcia) sempre. La senyora natura no entén de temps ni d’espai. Avui les notícies van a la velocitat de la llum, i en assabentar-nos-en quasi bé en directe, tot trontolla. I sí, però no.
Perque les distàncies i la manca de mitjans al nostre abast ens té lligats de mans a l’hora de fer-hi quelcom -per part nostra- per tota aquesta gentada que pateix. Ací hi incloeixo tanta i tanta gent que en aquest mateix moment que escric aquestes lletres estàn patint calamitats arreu del globus.
Qui hi ha de fer quelcom ara mateix -en ferm i de valent- és qui té la paella pel mànec, principalment els governs maldestres de les grans potències mundials. Nosaltres, tan sols (i ja és molt) podem enviar-los ànims, suport, recolzament, i potser algún ajut.
Perque com diu l’acollida (et persegueixo el pensament!), mentres hi hagi personatges en eixe món que creguin que hi han humans que els fan nosa… 🙁
No hi ha paraules, sencillament em cauen llàgrimes emocionades, de tristesa… d’impotència…
Bona nit, Isnel, bona nit!
Les desgràcies sempre són més virulentes amb els més pobres, per això els hem d’ajudar més i em fa ràbia que el passat a Guatemala estigui essent «oblidat» pels mitjans de comunicació.
Malauradament, aquests temes no tenen solucions fàcils. A casa nostra, amb l’allau constructor en terrenys i la poca cura en la construcció actual, és fàcil que cada vegada passin més coses i afectin més gent. Ara bé, res comparable a com afecten aquests fets a països pobres, amb construccions precàries. Les notícies no aguanten, és cert, i suposo que es filtren segons interessos, no sé encara ben bé de qui. Amb tot el respecte, penso que tot això de l’Estatut està fent de cortineta de fum de moltes coses. La informació va a modes, ara, per exemple, a cada moment ens surten els pollastres i la grip, i vinga dir que no ens preocupem, que no hi ha perill. Doncs, perquè ens atabalen? En fi, malalties de rics, les que tenim a casa nostra… Món de mones, que deien, amb respecte per les mones.
No pot ser que una part petita del món visquem en l’abundància, abusant de tots els recursos (econòmics, naturals i humans) i una gran part del món només sobrevisqui. No pot ser… I alguna cosa haurem de fer.
la meva padria deia que «l’auia trau les escriptures»…
Tot plegat és trist; molt trist. He entrat un parell de pics al teu blog abans de poder dir res, i encara no he trobat les paraules.
Tu has fet el primer pas, no ens quedarem parats, estic segura…
Bàsicament ens dediquem a construir -aquí i arreu- on no toca, on no s’ha fet mai, amb materials dubtosos, sense pensar en els imprevistos possibles, … I després tot són notícies als telenotícies -o ni això …
El món el manegen els poderosos, però nosaltres en som còmplices i me n’avergonyeixo. Sempre recordo la cançó de’n Llach: «Ells són aquí entre nosaltres, i ‘nosaltres’ on som?».
Salut companya