Doneu-me un matí de dissabte de Fires a la meva ciutat, la dels dos mil anys, els quatre rius i les voltes de pedra. Doneu-me l’escalfor d’un sol que no toca, un concert de migdia alegre i lleuger a la plaça del Vi, un públic tranquil, un cel estirat. Doneu-me el plaer de passejar sense presses entre les prestatgeries d’una llibreria entranyable, el tacte d’un llibre enyorat, l’olor de les lletres, el poder de les paraules. Doneu-me la capacitat de contemplar el riu des dels ponts, l’escenari de les cases pintades, la guàrdia serena i callada de la catedral, el murmuri reposat dels forasters entre les parades de flors i d’arracades lluents. Doneu-me un esmorzar merescut en una terrasa de la plaça de la Independència, i poder resseguir el vol indolent dels coloms, i poder oblidar-me dels rellotges, del mòbil, dels capficaments, d’angoixes imprecises i de pors inconcretes. Doneu-me tots aquests cotxets carregats de criatures amb globus de colors a la mà, i les parades de llibres de vell, i les de formatges, i les de mocadors multicolors vinguts de més enllà de l’Atlàntic, i les d’herbes remeieres, i les de mels, i les de llaminadures ensucrades. Doneu-me els carrers estrets amb llambordes, la memòria dels jueus, els balcons farcits de verd, els patis amagats, el so llunyà dels clarinets de l’orquestra que va tocant a la plaça del Vi, l’estàtua vivent que s’acaba de vestir d’àngel al capdavall de la Rambla, la substitució paulatina de l’olor dels croisants i el cafè amb llet per la dels calamars a la romana i el vermut blanc. Doneu-me temps i ganes per gaudir d’un matí de Fires a la meva ciutat, per poder-me quedar amb el pensament que m’ha vingut de cop enmig de tanta calma i que s’ha quedat clavat en algun raconet del cervell: que bé que vivim! I doneu-me força perquè me’l pugui anar repetint sempre que calgui, sobretot quan desaparegui l’entrellat de colors que era el meu món aquest matí i en els instants que un altre pensament (més gris, més emboirat) suri enmig dels altres: hi falta un color, hi falta un color… Sí. Només hi falta un color. Un color amb gust d’abraçada.
[@more@]
Jo també ho he vist! he vist l’àngel de la rambla i hee scoltat el concert de la plaça de l’ajuntament i m’he comprat un formatge de cabra i un mató a la plaça de sant agustí, o dels cines o de la independència 😉 Però ara ja no fa sol i em sembla que la pluja espatllarà la penúltima nit de fires. tens raó, Isnel, aquest amtí la ciutat estava esplendorosa. Potser escoltàvem els clarinets de costat. T’imagines? 🙂 T’envio el color que tu vulguis amb gust d’abraçada.
I n’hi ha que el que hem fet és anar al centre comercial de torn, omplir el carro i tornar cap a casa. Aix!
Cristo, quina meravella de text!
Chapeau, Isnel!
t’envii tots els colors, fins i tot els que no veim els humans, perquè en triïs el que més t’agradi…
de vegades una abraçada ho és tot; una abraçada o una trucada.
Jo avui he hagut de «covar»; tenia una mica de febre a estones i ni tan sols he mirat per la finestra. M’ha posat de bon humor la teva fira 🙂
La plaça del Vi, la plaça del Vi… M’agradaria tant comprar-m’hi una casa! No t’has fixat si n’hi havia cap en venda?
(Girona? Em pilla una mica lluny, però amb un nom així, no em puc resistir…)
Ostres-ostres-ostres… Casumlolladepardals!. Núvols grisos, la re-fresca de la tardor (benvinguda sia!), el Sol que ens ha dit «ja vos ho fareu», i al cap i a la fi, ha acabat plovent a la «realitat» diària i a les idees…
Les abraçades «ideals» i «ideades» són les millors, Isnel. Perque després, només és qüestió de fer-les encabir dins d’un ésser «de colors» a qui estimar «realment». Fer-ho a l’inrevés pot costar tristors i angúnies per la des-esperança.
He de reconèixer que llegint el teu (genial!) relat m’has fet sentir tanmateix dins les lletres. Ja puc dir que avui he viscut els aires de la fira!.
Giorgio: quan et siga possible, deixa’t caure per Gerunda, home, sabràs el que és bò… 😉
Que l’ajuntament de Girona està a la plaça del Vi? Ai, mare, que em sembla que he trobat la ciutat de ma vida! He de venir, he de venir…
Crec que és el cant més bonic que he llegit mai sobre la nostre ciutat d’adopció!
Per cert, el color de l’abraçada te’l donaré demà amb molt de gust.
Petooooooooooooooooonsss
La veritat es que Girona i, sobretot la seva gent, enamora.
Pel color que et manca no hi pateixis, de moment tenim en Frederic que dema pintara una mica i jo, tot i que de pintor no es pas el meu fort, des d’aqui envio un toc de color del que et falta.
Salutacions i una abraçada ben forta.
Vaja… l’inconvenient de sortir fins a altes hores de la nit és que et perds els dematins i migdies com el que has descrit. Però també n’he viscuts de matins tranquils i en calma, i sí, certament vivim bé, i si ens queixem és per vici i per res més.
És vora mitjanit i, després de llegir aquest post, sembla que s’ha fet de dia… Quin text tan ric en sensacions, Isnel! Vénen moltes ganes d’anar-hi, a aquesta ciutat tan i tan maca, plena de colors i de vida…
Oh!
Jo devia ser el que hi havia a la dreta de l’Àngel i a la teva esquerra,`perquè hem fet la mateixa ruta avui. 🙂
ostres m’he emocionat, que bonic!!!!!!!!! és com s’hi m’hi trobés…
Isnel, si jo manés més del que mano, i, em refereixo a si fos el senyor alcalde; ara mateix, et compraria els drets del text per fer-lo servir com a propaganda institucional. És preciós. Només hi faria un petit retoc; en trauria l’al•lusió a les parades de venda de formatge. Avui, tot i ser diumenge a la tarda, estic tranquil; sabent-te amb en Frederic, m’imagino lluny a la tercera persona del singular.
Que bé que m’ho he passat amb tu 🙂 i com he gaudit aquets teu matí de dissabte en aquest meu diumenge a la tarda. Una abraçada? no, mil 🙂
🙂 Gotes de Gerunda. Sona bé, no?
Jo no he estat mai a Girona (el seu aeroport no conta, crec), i realment em fa ràbia… no conèixer tot això que ens expliques Isnel… Realment sembla una ciutat especial!
Enamora de veritat? Em fa por, que no me’n hi vaig i no sorti mai més!!!!
Cuida’t! 😉
Vaig ser a Girona fa un parell d’anys i m’hi vaig enamorar: els carrerons del barri jueu, estrets, amb la roba estesa als balcons, les cases de colors sobre el riu Onyar…mmm, sols 3 hores, però ben aprofitades. Esper tornar-hi. Ah, Isnel, per cert, na Frannia no és gens valenta. Si fos valenta no es diria Frannia.
Llegir els teus escrits sempre són un regal pels sentits. Que bé que vivim els gironins (de naixement o d’adopció) i que bé que escriuen algunes gironines (o, al menys, una, la que tant estimem i que ens amara amb les seves gotes de sensibilitat)
Isnel!!!!! Ja t’abraço jo!!! 😀 A mi també m’encanten les Fires de Girona. Són aquell pas cap a l’hivern, la última festa grossa abans de tancar-nos a hivernar a les nostres cases… Aquella mica d’escalforeta que et toca al migdia, passejant per les barraques buides, per les atraccions aturades, per les paradetes obertes… Ais… una abraçada, Isnel!! 😉 Bona nit!
No m’hi he pogut resistir, Isnel, però com que et cau a la vora…Aquests sí que vieun bé i, després dels sopars, ho deuen veure de tots colors: http://www.quarentons.com/ . Nosaltres fem el que podem i una mica de literatura, però és que a l’Empordà… van directe al gra: 40 € a la Caixa i en marxa. Ens hi acabarem apuntant?
¿»Gotes de Gerunda» com a nom per a la nova (suposada) secció sobre comentaris «encissadors» de l’Isnel sobre la capital més bonica de totes les que es fan i es desfan?. Sona molt bé, sí senyor (i senyora)!.
Hi ha a qui no li agraden els formatges (jo me’n passaria tot el dia menjant-ne!) i hi ha qui no suporta veure gibrells gegants plens d’olives!… 😉 Tampoc m’agrada que estiguem a 25º a l’ombra i estiguin encesos tots els brasers on s’hi couen les castanyes, l’un al costat de l’altre…
En fi, que em quedo amb la Girona de sempre, perque tal i com ens l’ha descrit l’Isnel, es com jo la veig cada cop que em crida a veure-la i jo me’n hi vaig, d’ulls clucs, a perdre’m pels seus carrers, i a barrejar-me amb la seva gent!.
les millors abraçades són les
de colors, les que tinc avui les guardaré
totes per a tu,
besets
Olé! això és una definició i no el que hi ha als diccionaris.
No sé que té Gerunda que quan hi has viscut, ja mai més te la pots treure del cor, quan la gent em parla de parís anomenant-la «la citê de l’amour» acostumo a somriure sorneguerament per sota del nas i penso que potser si que ho serà però l’autèntica ciutat de l’amor per a mi és la Girona del Call, del passeig arqueològic, dels raconets de la muralla, de Montjuic, de Fires…. m’encanta Girona sota la llum del sol, però quan m’enamora de veritat és sota la pluja de març…
No estic gaire segur de que sigui bona idea d’utilitzar aquest escrit com a reclam publicitàri per Girona, doncs amb la descripció que en fa l’isnel, els visitants recorrerien mig planeta només per poder-hi passejar una tarda i ara com ara, ja és prou difícil trobar-hi aparcament 😉
Us envio una abraçada ben forta forta de color roig intens i un beset ben tendre del color del cel que es pot veure ara mateix des de Girona.
Utilitzaria el seu nom vertader, no una vella traducció en pol·lonès que sols serveix per mantenir-la dins un miratge.
Jo, caminant per Barcelona, sovint he pensat també això de ‘que bé vivim’, crec que de vegades cal ser conscient de la importància del present en pau, malgrat tots els problemes. Sovint em ve al cap el temps dels bombardeigs, de la grisor. Que duri, car res no dura massa, sembla, al món. La fragilitat del present ens hauria de servir per a viure’l d’una forma molt més intensa.