Oda a Girona. Miquel de Palol, 1941
Un núvol de disbauxa i de tempesta/ ha agrisat tos capvespres autummals;/ lleig crostisser les teves valls infesta;/ un cop de roc cega tes catedrals:/ altres veus, altres cobles forasteres,/ ofeguen tes cançons i el teu parlar…/ i amb un pobre escamot d’altres fronteres/ els teus herois d’ahir veus canviar…"
Quan Miquel de Palol escrivia això, l’any 1941, encara s’afusellaven presos a les parets del cementiri de Girona.
El general Alonso Vega havia entrat a Girona el 4 de febrer de 1939 anunciant que arribaven trayendo pan, justicia y perdón. El meu pare, que aleshores tenia catorze anys, va arreplegar un pa blanc de dos quilos que li van tirar les tropes franquistes des d’un camió. Tot i que era generós per naturalesa i conscient que a casa l’esperaven els pares, una germana petita i uns quants familiars més tan afamats o més que ell, va seure arran de vorera, va treure’s de la butxaca una petita navalla que sempre hi duia i va començar a llescar el pa. Quan les tropes van acabar de passar, ja no quedava ni una engruna del pa blanc del general. Encara ara, quan ho explica, només ho justifica amb una paraula: gana.
La gana, però, li va durar anys i anys, malgrat el pa d’aquell dia. Gana de menjar, però també de respecte, de dignitat, de justícia. Pocs mesos després de la guerra, li afusellaven dos oncles, un d’ells amb només vint anys; l’altre, pare de dues criatures molt petites. Cap dels dos havia estat acusat de delictes de sang, sinó de tendències polítiques separatistes, com en Carles Rahola, afusellat el març del 39 al peu del cementiri gironí per haver escrit tres articles durant la guerra en què clamava per la pau. I com tants d’altres!
No podem deixar que l’aniversari d’avui sigui una simple efemèride en la història d’aquest país. Hi ha massa morts injustes al darrere de tot plegat, massa repressió, massa anys de pobresa de tota mena. Massa dolor. Cada dia que passa em revolta més i més viure emmarcada en el llegat polític d’un dictador que va trencar famílies senceres i va escanyar la veu, la cultura i la història del meu poble. Jo no vull el pan, la justicia y el perdón de ningú. Jo vull el que és meu: un país lliure on ningú m’ofegui les cançons i el parlar ni tiri cops de roc a les meves catedrals; jo vull els capvespres autummals lluminosos, i vull els núvols de disbauxa i de tempesta ben lluny. Perquè, malgrat els anys que han passat, encara falta molt perquè s’entengui que tot això que vull ho vull perquè era meu i algú, algun dia, m’ho va prendre.
[@more@]
em sembla que ja sé per què m’agrada tant llegirte.Isnel, pel ritme. Els teus escrits tenen això, ritme, que va pujant i pujant i al final ja no sé si llegeixo prosa o poesia. les últimes set ratlles són poesia pura. jo visc prop del poble on va néixer en Rahola, ja saps que va néixer a Cadaqués, i sempre m’ha impressionat la vida, lóbra i sobretot la mort d’aquest personatge. és clar que no va ser l’únic però per mi representa tots els qvan morir aleshores sense ser culpables de res. no oblidem!
M’agrada com ho dius i m’agrada el que dius. No sé què m’agrada més. «Si els catalans no defensem el nostre poble, qui el defensarà», això ja va ser dit fa molt temps, i avui continua més vigent que mai. Gràcies per ser com ets.
(he vist que ja has llegit al «Garceni»… 😉
El «pa del general» fa 30 anys que està podrit…, però la seva gent porta el mateix temps intentant revifar-lo, amb total impunitat!… Els diaris d’avui en van plens de fotografies que fan feredat
:(. Memòria històrica és el que cal, perquè no tinguem que tornar a (re)viure-ho mai més.
Només celebraré avui el cumpleanys de la meva estimada germaneta, la gran, i la pica posada per la culerada ahir nit al cul de Madrit… ;).
Un altre història per no dormir… El pare també va en va passar de gana, i d’això que a prop d’on vivia hi va bolcar un camió carregat de pebrots verds… Us ho podeu imaginar que tothom va arreplegar tants pebrots com va poguer. El que passa és que de tants pebrots que es va crospir aquell dia, va agafar un mal d’estòmac que li va durar dies. Avui encara els maleeix, per l’atipada i pels mals records que li fan venir!… Quins pebrots!… 😉
Isnel, jo en canvi recordo del fet biològic de 1975 l’alegria de casa (i la meva per les vacances escolars inesperades), aquesta seria la nostra memòria viva, la dels nascuts als seixanta. Però i el que ja no té cap connexió biogràfica, com els nascuts als setanta? Trobo que en tot això hi ha una paradoxa: és inevitable que la memòria viva i directa de tot allò es perdi, perquè el temps passa, la gent envelleix i mor i vénen noves generacions que ja no hi tenen res a veure. Però alhora, la paradoxa rau que no crec que es pugui entendre gran cosa d’avui a Catalunya i Espanya sense la guerra i la postguerra. I no ho dic jo, pobre de mi, ho deien a l’Economist, en un reportatge sobre Espanya quan va pujar Zapatero.
…/…
Sí!!! Defensem el que és nostre!!! La mort que avui celebrem no s’ha de convertir, com molt bé has dit tu, en una efemèrida!!! Hem d’aconseguir molt més!!! Avui és un dia per sortir al carrer i escampar als quatre vents la llibertat!! Que encara hi ha molta censura «por ahí»…
M’encanta el teu escrit, Isnel!! 😉
Petons!
Genial, Isnel. Senzillament genial, com sempre. Tens la dimensió justa de les coses, tant quan parles del contingut d’una nevera com quan converteixes un pa de dos quilos en l’al·legoria d’una tragèdia.
Felicitats pel teu talent i per la sensibilitat que mou els teus dits damunt del teclat. És l’única felicitació que em surt de l’ànima, avui.
Els meus avis també van patir la repressió dels vencedors, soms els hereus d’una generació sobrevivent. De vegades crec que no soms prou conscients de lo bé que vivim, de la sort de viure aquests temps comparats amb aquells anys foscos.
Rerivindicar les nostres llibertats i la nostra terra no és patrimoni de la Guerra Civil, ve de més lluny, i no em sembla adequat barrejar-ho. D’històries de pa blanc n’està ple als dos costats: a l’època, tant rojos com fatxes (per simplificar) eren una colla de brètols que jugaven a veure qui la feia més grossa.
Hauriem de ser equànims i estar per sobre de creences i lligams familiars (per molt que ens dolgui) i condemnar tots dos bàndols o no avançarem. Jo condemno als meus avis i als meus pares, per imprudents i negligents, per poc intel.ligents i salvatges. I també els perdono, però no els seguiré. Prefereixo mirar endavant, enterrar el passat i aprendre d’ell. Al cap i a la fi, si tenim la sort de no haver-ho viscut, perquè reencarnar-nos en ells? Ho van fer fatal! Aprenguem la lliçó i guardem-la a la memòria, a les escoles i als museus, però no tornem a començar.
Isnel, jo parlo d’escoles, memòria i museus, no d’oblidar. Fer exactament el mateix que van fer els nostres avis i seguir pensant com pensaven ells si que és fer com si no hagués passat res. I repeteixo, ho van fer fatal. Pensaven malament i actuaven pitjor (no necessitem més proves, oi?)
La lliçó que jo n’he tret de la història i sobretot d’aquesta, és buscar una manera diferent de veure les coses, de pensar-les i d’actuar. Però la veritat, sembla que no hagim après res.
I no ho dic només per tu, que també. Jo m’hi incloc. Això que dic no és gens fàcil de fer. Però hi estic a sobre i procuro no fer-me concessions. És que si no, encara ens estariem barallant per si va ser el meu recontrarevesavi qui va matar aquell mamut o va ser el teu.
Be, com de costum genial. Fins i tot, avui t’has superat. Es molt necessari que no perdem la memoria i sabem en tot moment el que va succeir. Recordar-ho per a no repetir-ho.
Subscric fins l’última coma el que dius (el meu pare va estar fora de casa nou anys). Oblidar? Un poble que vol sobreviure no pot ni ha d’oblidar. Això ho he sentit massa dècades des dels púlpits dels guanyadors, o sigui, dels repressors. Queda clar.
Canviant de tema, Isnel, m’acabo d’adonar que avui he fet el poema (?) número cent. Renoi! Qui m’ho hagués dit fa un any, quan vaig començar el bloc, li hagués dit que estava boig. I ja veus…
qued sense paraules un altre pic, Isnel…
Bona nit 🙂
El més trist és que els hereus d’aquella dictadura hagin passat tranquilament tot aquest temps que portem de democrácia sensa pagar cap plat trencat i a sobre ocupant llocs de gran responsabilitat, pot-ser amb els papers bruts sobre la taula en el moment que tocava Espanya i els espanyols entendrien millor les reivindicacions dels catalans. No vull acabar sensa felicitarte un cop més i van….. per aquestes gotes de gran sensibilitat, gràcies
Intentem-lo, si no va bé ves a google posa saltenc i entra, que jo recordi ja vas entrar una vegada amb una conversa sobre els gats, gràcies per l’interes, ara bé lluny estic del teu nivell.
Comentaris com aquest que has escrit, Isnel, em fan sentir orgullosa de ser una «izquierdosa de mierda»…i això que la meva única ideologia és la de la pau i el respecte, lluny d’aquest món de polítics que, creu-me (ho sé perquè n’he treballat a prop) no té res a veure amb les idees que proclamen. Així com literatura no té res a veure amb vida literària, ideologia tampoc té res a veure amb política.
Jo també t’entenc Isnel. Però fins quan. Perquè mai farem justicia del tot, és impossible. Els fatxes i les seves restes mai es consideraran culpables perquè no s’hi veuen i no s’hi veuràn mai. Si l’Aznar parla de democràcia com si l’hagués inventat ell mentre financia la Fundación Francisco Franco! Aquests tios els hem d’enterrar! O més ben dit, tal com pensen aquests tios ho hem d’enterrar les generacions que ja no vem viure la guerra. Quan s’acabarà la guerra? Ells no l’acabaran (ni uns ni altres, massa sentiments). Ens toca a nosaltres acabar-la.
Sembla que passin els anys que passin ningú oblidarà… ni ells ni nosaltres ni ningú… malauradament encara hi ha moltes ferides obertes… 🙁
Avui, quan ja fa trenta anys i un dia, ja ho heu dit tot, i ja t’han felicitat de totes les maneres. Tot i així, deixa’m afegir-m’hi -a les felicitacions. Un escrit gairebé immillorable, i dic gairebé, perquè si d’una cosa n’estic segur, és que ens sorprendràs amb molts més, que encara ho seran més. Del dictador, només dir que cada cop dubto més de què la transició anés tan bé com ens van voler fer creure. Un cos empatxat, necessita d’ésser purgat per alliberar-se. Bona nit, Isnel.
i és que no cal dir res més.. perquè, a més, ho has dit la mar de bé
El bàndol colpista i repressor del 36 encara treu pit… La dictadura franquista fa els possibles i els impossibles per anorrear Catalunya i els catalans durant 36 anys més… La Transició es fa sota pressions militars i eclessiàstiques de molt alt nivell…
Ho sento, però no puc ni vull oblidar res. A l’inrevés: som un poble oprimit, encara portem el coll premut sota les seves botes, i lluitarem pacífica i democràticament per desfer-nos-en. Que potser havíem de fer-ho llavors?. Ens haguéssin esclafat més fort i més ràpid. Si t’invaeixen el teu país, et pots rendir, resistir, o fugir.
L’Isnel ho ha dit molt bé: hem d’acabar aquesta guerra ja i d’una vegada per totes, pérò tots, ells i nosaltres. Però oblidar aquest passat, mai. Si no, tindrem el perill de tornar a reviure’l, i com s’està veient, a ells no els hi calen ganes ni motius… 🙁
Molt bé, Isnel !!
Em torno a amagar rera la meva minsa facilitat de paraula per liquidar-ho en quatre mots: Molt bé, Isnel, molt maco !! Sense entrar (i no perque deixi de ser important) en el contingut de post, a vegades sembla que, per a mi, les teves paraules passin, de tan maques que les poses, per sobre del que diuen.
Em fa la sensació que escrivint de l’aparell digestiu de les sardines series capaç de fer-ne plorar més d’un (i una) !!!!
Una salutació i fins ben aviat,
Caïm
A mi, el que em posa més trista de tot això, és veure com molts pensen que aquest home era un nom, com qualsevol altre, i no s’adonen que n’hi va haver molts, de noms, i cadascú tenia la seua vida al darrere, la seua història. Al cap i a la fi és açò últim el que compta.