Avui, fins i tot les prohibicions com aquesta, impensable a casa nostra, em semblen dolces. Torno com nova després de dos dies en un país on han de prohibir encendre traques [m’imagino que només segons quan i segons com] perquè les ganes d’assaborir la vida i de demostrar-ho que tenen són tan grans que, paradoxalment, poden arribar a comportar-los un cert risc.
En només dos dies, m’he adonat que val la pena sortir de casa en tant en tant; que tantes hores solitàries esmerçades en bastir un llibre poden tenir una recompensa ben dolça; que hi ha amics que m’acompanyarien a la fi del món, si calgués; que a la paella no s’hi posa ceba; que les taronges acabades d’abastar del taronger tenen un gust immens; que el País Valencià disposa d’una estació de trens menada per algú que té un tros de cor que no te l’acabes; que a la ciutat del Túria hi ha el millor guia del món, que t’ho ensenya i explica tot sadollat de tendresa i amb un deliciós accent italià; que més d’un va deixar el balcó de casa seva o els seus salts pel món per fer-me de copilot en els gairebé cinc-cents quilòmetres de viatge [cap a mil, si comptem l’anada i tornada]; que al barri del Carme hi despatxen aigua de València; que hi ha ficus centenaris amb arrels que semblen fetes de la mateixa pedra que en Jaume I del Jardins de la Glorieta; que en Mustafà ja coneix tots els secrets d’un bon arròs i que a cal Bermell fan un exquisit bacallà amb muselina de romesco arribat directament del mercat de la Boqueria.
També m’ha quedat clar que hi ha cors que bateguen al mateix ritme, tant si viuen a la Catalunya del sud com al País Valencià del nord; que parlen la mateixa llengua, es digui com es digui; i que mantenen que hi ha absurditats, sobretot polítiques, que haurien de desaparèixer del mapa com més aviat millor.
Finalment, avui, que és un bon dia, sé que vull tornar a València ben aviat. I que l’escepticisme que m’abraçava ara fa un any, al principi d’escriure al blog, ja qui sap on para. Les portes que s’hi obren són tan grans que, a la que bades una mica, ja t’han xuclat. Amb molt de gust, això sí.
Per conèixer de ben a prop què passa amb la llengua al País Valencià ara mateix, podeu fer un cop d’ull a aquest post de l’Imma. És una mostra més del súmmum de l’absurditat.
[@more@]
i quina alegria de veure’t tan contenta bonica! a vegades sembla que no veiem o assaborim el que hi ha al nostre voltant, però tu te n’has adonat i ho has lluït per aquelles contrades 🙂 f e l i c i t a t s per tot isnel, pel premi, per la companyia, pel viatge, per les taronges… i una gran abraçada
Doncs vinga, afanya’t que encara arribes a temps a Girona !! 😉
devegades ens quedem massa tancats a casa i sortir renova l’ànima i ho renova tot. Per a mostra, un botó, que diuen, oi Isnel? M’ahgrada veure’t així. 🙂
Sí, avui és un bon dia per aviar traques, castells de focs i petards, que les anades i vingudes del cor no entenen de prohibicions 😉
Isnel!!!! Què et sembla si ens saltem aquesta prohibició i encenem una mascletà per celebrar que ens han tractat tan i tan bé a València!!!
Jajaja…aixxx el cartell..ho explique és que quan la gent puja al castell a fer casoris, comuninions i altres menesters sol portar traques i castells de focs i clar sempre acaba cremant-se la muntanya.
I sí Isnel tens tota la raó del món, quan viatges te n’adones de com d’estupids poden arribar a ser els polítics, que les fronteres territorials, culturals o lingüístiques són una estupiodesa i que allò que resta veritablement és el tracte entre les persones. Ha estat tot un plar vore-vos de nou tan “guapos” com sempre, tocar-vos, besar-vos i abraçar-vos, veure com un fet tan quotidià per a noslatres com es collir taronges d’un arbre esdevé un fet especial i tendre per a vosaltres i que els blogs obren unes portes màgiques i al principi dubtoses però ben reals que afermen els lligams que intuïes.
Us estime molt, seguim llegint-nos, veient-nos i estant en la València del nord o en la Catalunya del sud. Molt besos, de part meua i també de l’Elvira i el Musta a tota la “colla de blogaires” i “al conductor sense blog” 🙂
Kijaçaps, acabaràs fent-te un blog, sobretot si la Isnel s’ho proposa!!
Viatge per València nord?? Deu ser molt bonica… Si en feu un altre, aviseu, que m’apunte! Besets.
I tant que s’haurà d’obrir un el Kijaçaps de blogs o, si més no, s’haurà de fer amb un ordinador, perquè ara ja, fins i tot, visita els amics abans que jo! Jo, que sempre sóc a la Lluna de València, ara he entès el per què d’aquesta expressió referida a aquesta ciutat: et tracten tan bé i hi ha una gent tan magnífica que sembla que estiguis al cel, a la lluna, al paradís. Gràcies Isnel, maca, per regalar-nos l’oportinitat de fer-te de sèquit en aquest inoblidable cap de setmana.
Al vaixell ja hem brindat, ara, toca fer-ho aquí, a casa teva. FELICITATS, ISNEL!!!.
No saps pas com n’estic, de contenta, en veure’t i sentir-te així. Un petó, maca!
Felicitats, de nou, isnel 🙂
I quin canvi, aquest diumenge, comparat amb tants d’altres d’aquest mateix bloc, no? 😉
Ostres, Isnel… Avui si que toca: una abraçada sincera de felicitats!!!!
Aquesta notícia em dibuixa un somriure… m’alegro molt!!!!
(per cert, vinc de la teva Girona… i vinc molt contenta!!!)
:)))))
Isnel, m’alegre que t’ho passares tan bé 🙂 . El plaer ha estat tot meu! Una abraçada des de la Ribera.
Enhorabona, Isnel!! (He tingut una micona d’enveja; m’hagués encantat compartir aquesta paella amb vosaltres). Una abraçada.
M’agrada el País València; la qüestió de la llengua, però, és de pura esquizofrènia. A part del propi territori i del seu ús parlat i escrit, la situació afecta també a l’exterior. Si consulteu l’Agencia Española del ISBN us trobareu, per exemple, que no hi ha cap llibre disponible de sant Vicent Ferrer en valencià, però sí en català, o que hi ha moltes més edicions en català de Tirant lo Blanc que en valencià… i a anar mirant. Així que, segons com, un valencià podria arribar a pensar que hi ha molts llibres que no s’han editat mai en la seva llengua, que simplement no existeixen en el present.
Dona la sensacio que hi ha motius per celebrar-ho amb una bona traca!!
Res de prohibicions!
Quina sorpresa que m’enllaces, moltes gràcies 😛
La veritat es que som una zona del país ben maca, sols ens falta que els de la Cheneralitat també ho siguen. Aquell dia si farem una gran mascletà!!!
Ostres, no hi he anat mai a València, però m’encantaria!!! ^^ Me n’alegro que t’ho passessis tan bé!! 😉
Petons!
Fa dies que volia passar per aquí i felicitar-te per tot, per aquests moments tan dolços que vius darrerament i per ser aquí per compartir-los amb tots nosaltres. Felicitats de tot cor, maca. Petons
Per cert, quina enveja lo de la paelleta, a la pròxima si fa falta m’apunte…jujuju
Aquesta es la Isnel que m’agrada, contenta, contegiant alegria. De debo, des d’una mica mes al nord, enhorabona pel premi i per tot el que ha tingut aquesta visita a les terres del sud.
Una abraçada.
que bé, Isnel!
m’alegra llegir-te,
un beset
Alguns diuen, Isnel, que l’afició a la pólvora ens la van deixar en herència els moros, amb els quals vam conviure durant uns tres segles, si fa no fa. Jo, en canvi, pense que els valencians tenim una propensió al barroquisme, i que va ser durant el barroc que aquestes festes es van fer molt populars; com que ací tenim aquesta propensió, els castells de focs i les mascletades van arrelar amb tanta força que no hi ha manera de llevar-no-les.
Ara bé, el que encara no sé és per què els valencians som tan propensos al barroquisme. Queda oberta la pregunta, doncs.