Fa dies que, quan es fa fosc, torna la por. A penes el sol s’amaga darrere les Guilleries, corres com una beneita a abaixar persianes i a tancar portes i finestres. Et parapetes en un refugi que avui fa justament vuit dies no va tenir les barricades prou fortes per aturar l’embranzida dels "silenciosos" i t’emprenyes amb tot i amb tothom. Amb el món, que cada dia et sembla més girat. Amb els fabricants de portes correderes, que les fan de nyigui-nyogui. Amb els del banc que et van deixar els diners perquè et fessis la casa. Amb els que haurien de vigilar i no vigilen. Amb els que no haurien d’entrar a les cases i hi entren. Amb els que venen sistemes de seguretat que es demostra que són ineficaços. I amb la delegada del govern de Catalunya a Girona que manifesta que, de robatoris, n’hi ha hagut sempre, que l’alarma social actual és desproporcionada i que la raó de tot plegat és perquè som massa rics i ens fem cases unifamiliars. Massa rics, diu! És ben bé que, últimament, hi ha polítics que sembla que s’hagin begut l’enteniment. Si és veritat que, en tota la comarca de la Selva (d’Arbúcies a Lloret, de Sant Hilari a Blanes, d’Amer a Riudellots, de Santa Coloma a Hostalric…) només hi ha dues patrulles nocturnes diàries de mossos, el que no s’entén de cap de les maneres és que no hi hagi més ensurts.
Fa dies que, quan es fa fosc, torna la por. I ja no saps què fer per esbandir-la. I corres d’una finestra a l’altra. I tots els sorolls del carrer, dels camps i dels boscos et semblen tenyits d’amenaces. I t’acostes al bressol i contemples el son d’un nadó que ho ignora tot i dorm tranquil. I tu també voldries dormir així de tranquil·la, així de feliç. I t’emprenyes amb tothom, però sobretot sobretot amb tu mateixa. T’emprenyes perquè tens por i no te la saps empassar. I et passes les hores amb la vista clavada a l’horitzó i poder guaitar la primera claror del dia. Com si el sol hagués d’allunyar els fantasmes i els perills. Com si després del dia no hagués de tornar mai més el capvespre. Però torna. I tant que torna!
[@more@]
Hola, Isnel, bon dia,
Les opinions de la delegada del govern, de la consellera i, en resum, de molts poders públics responsables dels problemes, fan pena, en aquest tema i en altres, com ara els nens maltractats o els avis abandonats. Tot acaba sent responsabilitat individual, doncs que es retirin, que no cobrin i ja ens espavilarem, si, al capdavall, ens hem d’espavilar igualment pagant, a la llarga o a la curta. Respecte a la policia, crec que els ajuntaments també són responsables de no haver exigit més protecció, no ens havíem adonat que, amb el traspàs, amb els canvis en els costums i tot això, sense guàrdies civils als pobles, quedàvem desprotegits? Patim des de fa anys una mena de por a les mides coercitives i, a més, les lleis fan que no es pugui actuar contra els delinqüents si no hi ha delicte de sang, el fet és que alguns dels que van agafar ja són al carrer. Hi ha gent dels cossos de seguretat que es queixa d’això, de la poca validesa dels esforços que han fet en detenir persones d’aquesta mena. Crec que també hem patit un excés de rousseaunisme, amb allò de ‘tothom és bo i la societat el fa dolent’… en fi, moltes coses juntes.
lamente profundament la teua por, isnel i et desitge que et torne aviat la tranquil·litat. Ja sé que els bons desitjos no solucionen els problemes de seguretat de manera immediata però jo no sóc la delegada de govern aquesta tonta de capirote i poca cosa més et puc oferir. Una abraçada.
I una altra abraçada de part meua, Isnel; perquè, com diu la Nimue, no podem oferir-te una altra cosa.
Quan es fa fosc vindré a casa teva i m’asseuré davant la porta amb un garrot a la mà. Tu a dins dormiràs tranquil·la agafant una maneta petitona que encara no coneix la por.
Sense por, Isnel, que no s’ho mereixen.
Ens es molt facil a tots dir-te que no tinguis por. Pero no es gens senzill aconseguir treure-t’ho del cap. I menys tenint l’Oleguer. Sigues forta i pensa que un dia s’esvaira.
En quant a les declaracions dels politucs …. val mes deixar-ho correr.
És que encara està massa recent tot, Isnel. No sé si et servirà, però quan era xicoteta em feia moltíssima por la foscor, i vaig acabar combatent-la cantant. Veges tu, una cosa tan simple com cantar em fa llevar la por a la nit… Per provar…
Si tens por, tu truca’m, no pateixis per l’hora. Potser parlant, espantem les pors. Per cert, he complert la meva paraula…
lladres silenciosos i polítics desafortunats. És la nova societat, maco/a. Sí, poques patrulles, més inseguretat i més indesitjabels.
I ells que ens haurien de tranquil·litzar, doncs van i posen els peus dins la galleda i lo pitjor és que no en són conscients, que pensen que diuen lo més encertat. Tu dorm, dorm tranquil·la, com ho fan ells.
La por no serveix per evitar res. La majoria de vegades, encara embulla més. Sigués més forta que ella. Una abraçada que et protegeixi
Doncs no t’emprenyis amb tu mateixa, isnel; i inventa alguna manera de que no es faci de nit (capturant els capvespres amb imatges i enganxant-los a les finestres?; deixant aquesta finestra ben oberta?). Una abraçada, molts ànims, ‘vigilanta de la playa’ 🙂
Això ha dit la delegada del govern a Girona????? Serà desgraciada la gran filla de p… segur que ella és molt més rica que tots nosaltres junts!!! M’acabes d’indignar! I dir-li desgraciada és quedar-me curt! I el que dius de les patrulles dels mossos, ben cert, no hi ha als pobles, tot s’ho queden les ciutats i als pobles que els bombin!!! Aqui, al Salt, diuen que no cal fer cap comissaria, perquè? amb 30 mil habitants no fa cap falta!!!! Quantes deuen haver a Barcelona? Per quants habitants?
Si no pots dormir, igualo l’oferta de l’Omar i afageixo que aqui tinc dos llits lliures i un lavabo amb dret a cuina!!!