Arxiu mensual: abril de 2005

Un dia vaig agafar un avió. I em vaig equivocar. Un dia vaig pensar que la lluna creixent era eterna. I, de nou, em vaig equivocar. Una tarda de diumenge vaig somriure. Però no era avui. Aquella tarda, segurament, també … Continua llegint →

Una de les poques coses que no m’agraden d’aquest món dels blogs és la falta de complicitat temporal. Per exemple: jo escric això poc després de la una de la matinada d’un dissabte. I no crec que, a hores d’ara, hi … Continua llegint →

I mira que m’hi poso bé! Prop de la finestra inventada, davant d’un paisatge imaginat, amb un color de pèl de fantasia, amb un posat de mentida. Tot perquè s’inspiri, pareixi algun relat prou comestible i deixi de remugar. I, … Continua llegint →

Hi ha trucades que et conviden a riure, amb un vi, uns mojitos, una pluja d’estels, una anada a la platja… Hi ha trucades equivocades: ai, perdoni. Hi ha trucades de feina, avorrides, llargues, repetitives… Hi ha trucades silencioses, fredes, … Continua llegint →

Fa vint-i-quatre hores que dono voltes a unes noves gotes de dips. Les tenia mentalment embastades. A la feina, aquest matí, no sé pas què devien pensar quan em veien mirant les teranyines tota l’estona… Si m’arriben a preguntar què buscava, allà … Continua llegint →

És com un ritual. Amb el risc d’anar a petar de morros contra un marge, cada any, per aquestes dates, busco la primera rosella florida mentre vaig per la carretera que em porta a la feina cada matí. Aquest any … Continua llegint →

Caldria abaixar la persiana i netejar-la, i també esperar que el cel s’aclareixi, i canviar la terra dels testos, i plantar-hi flor nova, i retallar l’heura, i retocar la pintura de la paret. Caldria tancar les vistes al passat i obrir finestres al … Continua llegint →

De vegades, quan li sembla que ja no li queda res, busca el refugi dels tres últims vestigis del naufragi: una copa, els retrats i els manuscrits. Una copa per sentir-se absurdament més valenta. Uns retrats que li fan companyia. Uns manuscrits … Continua llegint →

Fa uns dies que no sé pas què té. Només fa que mirar per la finestra. Diu que busca un avió al cel. [@more@] Tweet

Aquesta tarda he hagut de tornar a Barcelona. I, després de la feina, avui sí, m’he deixat anar pels carrers, i més tard, envoltada de japonesos, m’he plantat davant de la Pedrera. I allà, enmig del blau de la tarda, surava … Continua llegint →