Arxiu de l'autor: isnel

Dins del mirall, dorms tranquil·la. Tens un secret. Els estels fugissers, segurament farts de sentir-te demanar sempre el mateix, un any i un altre, te l’han concedit. I ara la lluna te’l guarda. Dorm, dorm… I descansa. I somia. I … Continua llegint →

Per raons que (encara) no vénen al cas, fa uns dies que miro molta televisió. Com que no suporto els anuncis, m’he convertit en una experta zappinguera i he descobert uns quants programes que em provoquen una vergonya tan gran … Continua llegint →

Esperarem la tardor serenament. I parlarem. I mirarem el verd, i el blau, i l’herba castigada, mentre les orenetes volaran per damunt dels nostres caps a la recerca dels paradisos temperats del sud. Serenament farem projectes: hi passarem unes bastes … Continua llegint →

No m’agrada tenir ni rellotges ni miralls per casa. Ni peixeres ni elements vermells. Ni mobles negres ni objectes de plata. Ni cortines gruixudes ni estufes de butà. Ni flors de plàstic ni flors de roba. Ni gaires estores ni … Continua llegint →

Hi ha un casalot a Nova Orleans,/ se’n diu del Sol Naixent./ I ha estat de molts la perdició,/ jo en sóc un cas vivent. La mare era modista;/ tenia molt bones mans./ El pare era un jugador/ allà a … Continua llegint →

Escriure és fantàstic. Si, a sobre, et llegeixen, et comenten, et critiquen, t’abracen, et somriuen, t’enllacen, et retroenllacen, t’esperen, et segueixen, et vigilen, t’avicien, et contradiuen, et perllonguen, et busquen, et besen, et perfumen, et murmuren, et matisen, et malcrien, … Continua llegint →

Hi havia una vegada dos nens que eren amics. Un d’ells tenia nou anys i l’altre, onze. Eren d’un poble d’Alacant i, el dia de la festa major, van anar a donar un volt plegats. Al cap d’una estona, van … Continua llegint →

Com que el majordom que vaig encarregar fa uns mesos no arriba, m’he decidit a comprar un rentaplats. La meva àvia, que va morir fa tretze anys, no va voler mai una rentadora. Cada dilluns agafava els llençols, les tovalles, … Continua llegint →

De cop, he sentit com un ramat de cavalls que s’acosten al galop. Encara són lluny. Però, mentre avancen, n’arrepleguen d’altres que baixen de les muntanyes, o que sorgeixen d’alguna petita vall amagada, o que els atrapen a correcuita flanquejant … Continua llegint →

Tot ha estat després de passar per la tertúlia del cafè més entranyable que corre per aquí. Dins d’un text terriblement bell, he descobert la paraula: marfondre’s. Segons el Diccionari de l’IEC: Perdre les forces, el vigor, esllanguir-se, fondre’s. És … Continua llegint →